EL TRIENNI MERAVELLÓS. LES PRÈVIES DELS CASTELLS DE NOU
Autor: Xavier Güell i Cendra
EL TRIENNI MERAVELLÓS. LES PRÈVIES DELS CASTELLS DE NOU
Autor: Xavier Güell i Cendra
En un treball publicat fa uns pocs anys,
Lluís Solsona va batejar encertadament les temporades castelleres
de 1851, 1852 i 1853 com les del trienni meravellós. En aquest sentit,
la seva ben trobada denominació era conseqüència del
seu també rescat de les notícies dels primers castells de
nou de la història -entre d’altres construccions titàniques-,
tot i que el mateix investigador va haver de cloure la seva exposició
lamentant-se -i amb raó- de la inexistència de més
referències, que li haguessin pogut permetre de documentar més
extensament aquell primer període casteller tan esplendorós.1
Reprenent la feina feta per Lluís
Solsona, la nostra intenció és elaborar una recopilació
de referències castelleres de premsa circumscrites a l’any 1851
i d’abans de les de les dues primeres aletes en castells de nou de la història,
és a dir, que siguin de 1851 i anteriors a la diada tarragonina
de la Mercè d’aquell mateix any, amb el parer que serveixi de preàmbul
d’un altre treball nostre que ha pretès repassar les presumibles
sis primeres diades de castells de nou de la història. Tanmateix,
hem d’afegir el comentari que aquest segon text nostre, que hauria de ser
la continuació del que teniu ara a les mans, no apareixerà
en aquest setmanari, atès que és compromesa la seva publicació
en la propera Aleta dels Bordegassos de Vilanova.2
D’altra banda, i abans d’anar a començar
la nostra exposició, volem comentar que la majoria de les notícies
quadren geogràficament amb el què hom anomena àrea
tradicional castellera, és a dir, la zona on primer arrelaren i
també es realitzaren les més importants gestes. Així
mateix, i tampoc no creiem que hagi estat una casualitat, també
volem mencionar que aquestes fan esment bàsicament a les poblacions
on el vendrellenc Pere Ferrando ha comptabilitzat la major presència
castellera durant els períodes de la primera època d’or i
la decadència, és a dir, que bé fan referència
a Vilafranca del Penedès, Tarragona, el Vendrell, Valls, Vilanova
i la Geltrú, Torredembarra, l’Arboç o Reus.3
Cronològicament, les dues primeres del nostre estudi corresponen
a Valls. Anem a veure-ho.
Valls, és clar
Així doncs, en primer lloc presentem
les construccions castelleres que es deurien alçar durant les decennals
festes de la Candelera, que se celebren a Valls tots els anys acabats en
u des de 1791. La nostra presumpció ve recolzada per la gasetilla
següent, ja que tot i que en ella no es va comentar la presència
castellera, sinó només la participació de "doce bailes
propios del pais", com és ben sabut, a Valls no entenen les decennals
sense castells. El text al qual fem referència és el següent:
"Sabemos que en la villa de Valls, se están preparando grandes funciones
para la próxima festividad de la Candelaria, cuya fiesta tiene lugar
cada diez años por voto particular de la poblacion. Se dice que
habra tres dias continuos de fiestas, para cuyo objeto se están
ensayando doce bailes propios del pais y que tanta nombradia tienen adquirida."4
Així mateix, abans de presentar
una altra actuació castellera a Valls, també volem comentar
a propòsit de les decennals el fet que els nostres avantpassats
entenien els castells d’una altra manera. En relació a això,
hauríem d’explicar que els castells solien ser fets en el passat
per gent d’extracció social baixa, i que a aquests les actuacions
castelleres els representava una profitosa font d’ingressos. D’altra banda,
també hauríem d’aclarir que la idea de calendari que ens
ha arribat als nostres dies, per la qual les actuacions castelleres se
cenyien tradicionalment en els mesos de canícula, no era compartida
en el passat, malgrat que el criteri actual es pugui interpretar amb l’excepcionalitat
de la celebració de les festes decennals de la Candelera. Així
doncs, creiem ben lògic de pensar que els castellers pretèrits
no trobarien inconvenients per allargar les temporades, és a dir,
de poder actuar en el major nombre d’ocasions possibles, malgrat que en
algunes de les dates la climatologia no els acompanyés tan com en
els mesos de calor. Una d’aquestes actuacions diríem avui "fora
de temporada" havia estat la de la Festa Major de Vilanova de Sant Antoni
Abat. Amb tot, de l’edició de 1851 només coneixem la seva
programació religiosa,5 però
en canvi d’una de posterior i propera, la de 1853, que s’hi va anunciar
"el nunca visto espadat de ocho pisos."6
D’altra banda, també sabem de
les construccions que van tirar el 20 de maig de 1851 a Valls, arran la
visita d’uns polítics del partit progressista, que havien estat
escollits diputats deu dies abans -el 10 de maig-.7
En relació a això, és la nota que segueix: "Valls,
21 mayo de 1851. Ayer llegaron á esta villa los Señores D.
José Gasol y Porta, nombrado diputado para Tarragona y D. Jaime
Badia, diputado por esta. Por la noche se les dió una gran serenata,
á cada uno en particular; con acompañamiento del vall
de valencians, los que formaban castillos al uso de este país;
al mismo tiempo se dispararon fuegos artificiales en tres ó cuatro
puntos." 8
A més de voler exposar d’aquesta
gasetilla que s’hi va incloure l’arcaisme vall de valencians -més
endavant reprendrem aquesta qüestió-, i que s’hi dóna
a entendre l’estima i el prestigi dels castells entre els vallencs -pel
fet que els hi van reservar lloc en una celebració de tipus civil-,
també volem afegir el comentari que les construccions que s’hi referèncien
deurien ser d’aquelles per sortir del pas: alguns pilars i castells de
no massa compromís davant les vivendes on s’hostatjaren els homenatjats.
Per un altre cantó, per circumscriure l’actuació dins d’una
programació en honor d’uns polítics liberals, també
som del parer que la colla castellera que executaria llavors aquelles construccions
podria haver estat la dels menestrals, basant-nos en la adscripció
ideològica que aquesta colla rebria tradicionalment.
Torres i Valencians
al Baix Camp
Una altra de les places de la qual coneixem
una gran continuïtat del fet casteller és Reus, població
on es feien castells al segle passat per la Festa Major de Sant Pere, per
la Misericòrdia i en algunes festes de barri, sobretot en les del
de Santa Anna.
Referint-nos a l’any 1851, hem recollit
l’anunci de l’enlairament de construccions hominals durant la festa major
del barri de Santa Anna. El text al qual al·ludim és el que
segueix: "Nos escriben de Reus que los señores comisionados del
barrio de Santa Ana de la espresada ciudad, preparan lucidas funciones
en honor de dicho Santa para los dias 25 y 26 del corriente mes. Segun
el programa que hemos visto impreso, en la tarde del primer dia inaugurará
la fiesta el baile de Valencianos y las Torres (...) El 26,
á las cuatro y media de la mañana, precedidas de la música,
danzas, etc. saldrán las sagristanas y comisionados á repartir
el espliego y despues se dirigirán á la ermita del Rosario
donde habrá misa y corridas cos."9
Tal com haureu llegit, els números
inaugurals de les festes havien de ser els exercicis dels castellers -els
sobreentenem per la menció les Torres, denominació
que hem trobat freqüent en el Baix Camp i Tarragonès, entre
d’altres comarques- i els d’un Ball de Valencians, dansa que hom creu va
ser l’immediat predecessor dels castells. De fet, quan parlem de Ball de
valencians al·ludim a unes evolucions coreogràfiques que
concloïen amb l’enlairament d’algun tipus de construcció humana
i que suscitarien el que coneixem avui dia com castells, atès que
s’ha imposat la convicció que en diversos punts geogràfics
s’hi acabarien suprimint les parts de dansa, alhora que s’hi incrementarien
les referides a l’enlairament de les torretes finals. Amb tot, també
es pot documentar els casos de Valencians fossilitzats, que anirien subsistint,
si bé cada cop més arraconats, fins ben entrat el nostre
segle. Parlant de les festes de Santa Anna, hem acabat de veure que Reus
seria un dels llocs on els Valencians primitius encara no havien caigut
en l’oblit a mitjans del segle passat.
Així mateix, un altre cas com
el de Reus fou el de Mont-roig del Camp, una altre població també
del Baix Camp, ja que durant la seva festa major del 1851 hi va lluir també
un Ball de Valencians, entre d’altres danses. El text al qual fem referència
és el següent: "Nos escriben de Montroig que en los dias 7,
8 y 9 del corriente mes, en honor de San Miguel y de las Santas Reliquias,
festejáronse dichos patronos con las danzas de Valencianos, Moros
y Cristianos y Rosaura, los cuales recorriendo las calles de la citada
villa, reanimaron el espíritu público."10
Tot i això, i per evitar futurs
malentesos, també hauríem de comentar el fet que es denominaria
arreu com de Ball de Valencians exercicis més aviat pertanyents
als castellers, és a dir, que hi hauria un llarg període
de transició en què es continuaria anomenant-se com de Valencians
construccions que ja eren realitzades per castellers. No creiem que fos
el cas de les de Reus o Mont-roig, però si les "del vall de valencians,
los que formaban castillos al uso de este país" que havíem
presentat en anterioritat actuant el 20 de maig de 1851 a Valls en honor
d’uns polítics liberals.
Una altra Santa Anna,
la del Vendrell
Una altra vila de les considerades grans
i que també honora a Santa Anna és la del Vendrell. En relació
a l’edició de 1851 sabem d’alguns elements dels seguicis de festa
que hi anaven a concórrer, entre els quals hem trobat els castellers.
El text al qual fem esment és el següent: "Nos dicen del Vendrell.
En esta villa se trata de obsequiar á nuestra patrona Santa Ana
en los días 25, 26 y 27 del corriente con una fiesta mucho mas brillante
de las que se han celebrado en los años anteriores, pues que además
de las danzas de costumbre como son, Mogiganga, Palitroques, Valencianos,
vulgo xiquets de valls, Pastorcillos, gitanas, Diablos, y otros,
dirigirará este año la orquesta D. Gerónimo Perera
acompañándole varios profesores ventajosamente conocidos.
Asimismo el tan acreditado pirotencnico D. Juan Toldrá, está
componiendo unos fuegos artificiales no conocidos hasta ahora."11
Com haureu llegit, aquest anunci de
la programació del Vendrell posa en evidència la dicotomia
Valencians versus castellers que havíem exposat en anterioritat.
I es fa constar en aquesta ocasió, a més, que en realitat
es tractava de l’actuació d’uns Xiquets de Valls. En relació
a això, ens trobem davant d’un altre arcaisme de castellers, que
s’imposaria a continuació del de Ball de Valencians, originat potser
perquè els vallencs van ser els qui més es van exhelir inicialment
en la conformació dels actuals castells. De fet, Valls va ser d’antuvi
"el semillero de esta clase de artistas" i les seves colles van ser les
que van resseguir amb més continuïtat el territori, tot i que
cal mencionar, que també comptaven amb l’ajut de locals d’allà
on actuaven, atès que llavors "los de Valls no p(odían) hacer
un castell por entero, ni ningún otro pueblo p(odía)
lograrlo tampoco."12
Així mateix, aquest avís
de la Festa Major del Vendrell també posa en relleu una sensibilitat
de gustos que s’ha anat repetint amb el pas dels anys i en diversos períodes.
En aquest sentit, ens estem referint que la davallada o l’auge que ha anat
experimentant el fet casteller a través de la història ha
anat coincidint amb l’empobriment o l’enriquiment dels seguicis de festa,
és a dir, la decadència o l’apoteosi dels castells ha anat
paral·lela amb una desaparició o reaparició de la
majoria de components de les cercaviles de festa.
En el cas que ens pertoca, al Vendrell
per Santa Anna de 1851, s’esperava llavors la formació d’una llarga
comitiva, amb el concurs de diverses danses, com les dels Balls de la Moixiganga,
Bastons, Pastorets, Gitanes i Diables, entre d’altres. Parlant de la Moixiganga,
ens estem referint a un altre exercici en el qual els seus membres també
realitzen variades composicions en un obrir i tancar d’ulls els seus, pujant
els uns sobre els altres amb l’única ajuda del seu cos. Amb tot,
hem de matitzar que la Moixiganga és un ball d’un fort contingut
religiós, que li és essencial i específic, atès
que les seves evolucions, intercalades amb passos de dansa, esdevenen representacions
d’escenes de la Passió de Jesucrist, anomenades misteris.
Finalment, a propòsit del Vendrell
també volem subratllar la ja comentada pressuposició que
aleshores els castells bastits -o almenys intentats- potser van ser dels
importants.13 De fet, no creiem forassenyat
de sostindre que s’hagués provat al Vendrell alguna cosa fora del
que aleshores era habitual, sabent que el 24 de setembre, dos mesos més
tard, es reeixiria per primer cop amb construccions de nou pisos a Tarragona
-aquesta qüestió la reprendrem més endavant, en parlar
de Vilanova i la Geltrú i Vilafranca del Penedès, ja que
hem considerat les seves referències més clares-.
Del Vendrell a Vilanova,
i després tornem al Vendrell
Vilanova va esdevenir una plaça
prestigiosa en aquell període de la història castellera,
arran la categoria de les regulars exhibicions que s’hi van anar realitzant.
De fet, sabem que s’hi feien llavors actuacions castelleres en dues ocasions:
durant la Festa Major de Sant Antoni Abat i en la de la Verge de les Neus.
La de Sant Antoni Abat era de les dues
Festes la més antiga, però hi concorria l’inconvenient que
la climatologia no acompanyava sovint les seves programacions de carrer,
en ser la data de la celebració a l’hivern -n’havíem parlat
en anterioritat-.
Per la seva part, la de la Verge de
les Neus era al principi una festa modesta de confraria -sorgida arran
d’una invocació mariana del 1781-, que aniria arrelant fins convertir-se
en l’actual Festa Major. La data de la seva celebració coincidiria
de ple en el període on les actuacions castelleres eren -i són-
més propícies, és a dir, en el període de canícula
en el qual les mítiques colles de Xiquets de Valls van fer les seves
gires resseguint les Festes Majors d’arreu. De fet, fou freqüent que
els castellers combinessin l’actuació de les Neus a Vilanova amb
una l’endemà al Vendrell, atès que el dia 6 d’agost allí,
hi honoren Sant Salvador. Amb tot, de Sant Salvador de 1851 només
hem documentat la seva programació religiosa. El text al qual al·ludim
és el que segueix: "En el día 6 del corriente se celebrará
en la villa del Vendrell la fiesta del Santísimo Salvador, titular
de su parroquial iglesia; cuyas funciones tanto de la vigilia como del
propio dia, serán solemnizadas á toda orquesta."14
Un altre cop a les
Neus
Tornant a la festa vilanovina de les
Neus de 1851, un anunci de la seva programació va assegurar que
no hi mancarien les tradicionals actuacions castelleres, entre d’altres
números diferenciadors. El text al qual ens referim és el
següent: "De Villanueva también escriben que se estan haciendo
ya los preparativos para la fiesta de Ntra. Sra. de las Nieves, en cuya
ocasion la imágen de la Virgen es paseada procesionalmente por la
calles de la villa colocada sobre un tabernáculo y adornado con
los primeros frutos de las vides, acompañándola gran número
de niñas ricamente vestidas con trajes que representan las mujeres
de la Biblia. Por supuesto, no faltarán los célebres castillos
de Valls, los fuegos artificiales y las danzas, de diablos, mal casats,
mogiganga, etc."15 Algunes d’aquestes danses
referenciades eren representades per vilanovins, atès que hem llegit
en el Diario de Villanueva que "se esta(ba)n ensayando varias danzas
populares y fuegos artificiales" a la vila.16
D’entre elles, una era la de la Moixiganga -dansa de la qual ja n’havíem
parlat en anterioritat-, que a Vilanova es va ballar durant bona part del
segle XIX, fins perdre's la seva pista cap al darrer terç del segle
passat.
Parlant de les diversions que al final
s’havien de desenvolupar a Vilanova, el programa de la festa va esmentar
la participació de "las danzas siguientes: Mogiganga, Sebastiana
del Castillo, Gitanas, Diablos, Bastons y la de los Valencianos, ejecutada
por los acreditados atletas del campo de Tarragona, y ademas los jigantes,
tarazca, etc."17 A més de corroborar
la previsible presència de la Moixiganga, volem subratllar de la
lectura d’aquest text la particularitat que els castellers foren anunciats
aquest cop sota l’arcaisme de Ball de Valencians -tot i que en una nota
anterior s’havia preferit el de "los célebres castillos de Valls"-.
Així mateix, també volem
comentar que interpretaríem l’expressió que les construccions
humanes anaven a ser executades "por los acreditados atletas del campo
de Tarragona" en el sentit que els castells havien d’anar a càrrec
d’elements provinents de la totalitat del que avui dia reconeixem com territori
tradicional casteller. Efectivament, ens és ben clar que els vallencs
van despuntar ben aviat per la seva habilitat i organització, però
alhora, que tampoc no es va menystenir el concurs de naturals d’altres
poblacions en les colles que els de Valls van capitalitzar -ho havíem
comentat en parlar del Vendrell-.
Vilanova, banc de proves
dels primers castells de nou ?
A l’hora de la veritat, els elements
dels seguicis de la festa no devien defraudar en el moment de realitzar
els seus exercicis, ja que les cròniques de les Neus així
es van expressar. Tanmateix, una referència explícita de
la participació dels castellers només la coneixem en relació
a la vigília de la festa, quan tots els membres del seguici van
actuar davant de la Casa de la Vila, després de celebrades les Completes.
El text al qual ens referim és el següent: "Pero de todos estos
actos el que ofreció mayor interés es el animado cuadro que
presentaba la plaza de la Constitucion al salir de las completas: todo
se hallaba allí reunido. El magnífico Ayuntamiento, balls,
gigantes, tarascas, dragon, rodeado todo de incesante fuego y confundido
entre el estruendo y la multitud. Los Xiquets de Valls operaron como acostumbran
con la limpieza que les es propia; aunque lo mas variado, difícil
y arriesgado queda reservado para mañana á medio día."18
Com haureu llegit, els anomenats "célebres
castillos de Valls", després "Valencianos", i finalment Xiquets
de Valls sembla que ho devien fer bé la vigília al vespre,
i encara ho havien de fer millor el migdia de les Neus, ja que "lo mas
variado, difícil y arriesgado queda(va) reservado para mañana
á medio día". D’altra banda, tal com sol ser freqüent,
atès que l’actuació castellera més reeixida acostuma
a ser arreu la del migdia de la diada de la festa, davant de la Casa de
la Vila, després d’Ofici.
Amb tot, la coneixença que es
va completar el primer castell de nou de la història encara no dos
mesos més tard, el 24 de setembre a Tarragona, ens fa creure que
es podia haver tirat alguna prova o fins i tot algun intent de castell
de nou el migdia de les Neus a la ja llavors prestigiosa plaça de
Vilanova. De fet, la primera construcció de nou completada de la
història va poder ser feta "sin percance alguno" durant la Mercè
tarragonina de 1851, només quan va ser "reforzada cual convenía,
ó como los inteligentes lo juzgaron preciso,"19
després que un primer intent va caure després de carregar-se.
És a dir, que els nostres avantpassats van afegir una mena de folre
en un segon castell de nou, veient que si havien de sovintejar aletes en
castells de nou pisos -o en construccions superiors a les llavors punteres
de vuit pisos- havien de rebaixar els seus objectius inicials.
Així doncs, ens plantegem l’interrogant
de si la decisió tècnica d’enfortir l’estructura d’un castell
de nou el 24 de setembre de 1851 a Tarragona no va ser totalment improvisada,
és a dir, que si en realitat era conseqüència d’una
sèrie de provatures fallides anteriors. Acabem de comentar el cas
del primer castell de nou que només va poder ser carregat el mateix
24 de setembre a Tarragona, però no seria que en d’altres actuacions
precedents també s’havia fracassat a l’hora de completar-se un castell
de nou? Qui va escriure allò de "lo mas variado, difícil
y arriesgado queda reservado para mañana á medio día",
a vigília de les Neus, va tenir present llavors que l’endemà
es volia tirar un intent de castell de nou?
Malauradament, tot plegat només
són especulacions nostres, atès que les cròniques
pertinents van obviar qualsevol menció a l’actuació dels
castellers. Va ser això així arran del desencís que
deuria produir el fracàs en l’assalt a construccions de gamma extra,
o perquè en realitat -com en moltes d’altres ocasions- al cronista
no li va interessà gens el tema casteller?
Vilafranca, una altra
oportunitat als castells de nou ?
Tanmateix, una altra diada castellera
important podria haver estat la de Sant Magí, a Tarragona el 19
d’agost, però en aquella ocasió poques coses s’organitzaren
tret de les celebracions religioses, ja que aleshores els tarragonins ni
tan sols van gaudir de "fuegos artificiales, ni danzas del país."20
Tot i això, la perspectiva que
ens ofereix la festa major de Vilafranca és una altra. En aquest
sentit, vàries programacions consultades ens donen a entendre que
dues colles de castellers hi anaven a actuar en competència rabiosa.
Amb tot, també hem observat que
no hi ha cap transcripció del programa de la festa vilafranquina
que sigui idèntica, tot i que aquestes es devien basar en un mateix
text que els Administradors de Sant Fèlix van facilitar a les diverses
publicacions. Aquestes diferències les podríem justificar
pel fet de tractar-se d’errors de tipografia, o arran de diferents criteris
d’interpretació a l’hora de publicar-se els extractes de la programació.
Les notes a les quals al·ludim són les tres que oferim a
continuació.
En primer lloc, fem constar que en el
Diario de Villanueva es va anunciar que al migdia de Sant Fèlix
hi anaven a actuar "dos bailes de valencianos en competencia uno con otro
hasta remontarse á tal altura que dejarán atras á
muchas Torres."21
Així mateix, en el Diario
de Barcelona es va mencionar que anaven "á recorrer las calles
el drague, los jigantes, y los bailes de pastorets, cercolets,
diables, gitanos,
mogiganga y otros, entre ellos el
tan celebrado de los xiquets de Valls."22
Com haureu llegit, el cronista no va utilitzar l’arcaisme Ball de Valencians
com en el cas del
Diario de Villanueva, sinó que en el seu
lloc va fer servir el de Xiquets de Valls. A més, també
volem comentar que es preveia la participació d’un Ball de la Moixiganga.
Finalment, en el Barcelonés
es va publicar un poti-poti dels dos textos que hem acabat de presentar,
que és el següent: "el fiero Drach y tras él, los encumbrados
gigantes que abrirán la marcha á la turba numerosa de los
bailes, pastorets, cercolets, diables, gitanos, mogiganga y varios otros
de costumbre, sin olvidar el de los xiquets de Valls que cuenta entre sus
firmes colunas á los mas habilitados y nervudos atletas, que acompañados
de acordes, gaitas, tamboriles y varios otros instrumentos músicos
reocorrerán las calles (...) el 30. "Precederán despues á
la propia Municipalidad hasta las Casas Consistoriales y en su frente estrenarán
sus habilidades por largo espacio de tiempo todos los bailes, singularmente
el esplicado Valencians que nunca habian asistido, en este año van
en competencia á remontarse á tal altura que dejará
atrás á muchas torres."23
Així doncs, la lectura conjunta
d’aquests textos ens fan creure que anaven a participar dos grups de castellers
a Vilafranca, anomenats indistintament de Valencians o Xiquets de Valls,
i que es preveia que aquests actuarien "en competencia uno con otro hasta
remontarse á tal altura que dejarán atras á muchas
Torres." Arribat a aquest punt, ens preguntem un altre cop si es van provar
castells de nou en altres places abans que en la de Tarragona. Perquè
si es va anunciar que es volien anul·lar fites anteriors a Vilafranca,
i aleshores les màximes eren els castells de vuit pisos, és
a dir, que si les colles anaven a "remontarse á tal altura que dejarán
atras á muchas Torres", aquestes construccions havien de ser ineludiblement
de nou pisos?
Reprenent el plantejament que havíem
exposat en parlar de les Neus a Vilanova, som del parer que cap la possibilitat
que això va succeir així. És a dir, que els nostres
avantpassats potser van tenir una curta experiència en castells
de nou -o en construccions preparatòries dels castells de nou- durant
les diades prèvies a la de la Mercè de Tarragona de 1851.
Ho diem ja que no creiem que els nostres predecessors van resoldre afegir
uns reforços en la base del primer castell de nou completat. A saber,
que van dissenyar una mena de folre, només perquè en una
primera temptativa tan sols van poder coronar el castell -recordeu que
ens estem referint al castell de nou només carregat durant la primera
ronda de la Mercè a Tarragona-. De fet, aquesta desestimació
ràpida dels castells de nou nets -sense folre- no l’acoblaríem
amb la perseverança en l’art de les construccions humanes que els
nostres avantpassats havien acreditat fins llavors, des que aquests van
partir de les simples torretes dels Balls de Valencians fins a reeixir
en els castells de vuit, previ pas dels castells de nou pisos.
Així doncs, som del parer que
la resolució d’enfortir la base dels castells de nou havia de ser
conseqüència de diverses temptatives fallides immediatament
anteriors a la diada tarragonina de la Mercè de 1851. Una havíem
dit que fou el mateix 24 de setembre de 1851 a Tarragona, i les altres,
probablement, en prestigioses diades castelleres immediates: al Vendrell,
Vilanova, Vilafranca, ..., és a dir, que sense tenir notícies
explícites, creiem que en la possibilitat que es van provar castells
de nou sense folre -o almenys castells de vuit nets- en poblacions castelleres
importants durant l’estiu de 1851 i abans de la data del 24 de setembre.
Malauradament, tot plegat només
són argumentacions nostres, atès que només comptem
amb l’ajut d’anuncis de programacions i poca cosa mes. En aquest sentit,
una crònica referida a una població de la qual coneixem la
consecució de grans gestes en posteriors edicions, ens estem referint
a Torredembarra, ens indica només la imprecisió que durant
la seva Festa Major -per Santa Rosalia de Palerm, el quatre de setembre-
"los chiquets de Valls al salir de la iglesia y al acompañar á
la municipalidad á las casas consistoriales ejecutaron las siempre
hermosas y difíciles torres."24
Dues Moixigangues més,
per acabar
Reprenent el tema de la Moixiganga,
resulta una qüestió obligada mencionar la de Sitges, atès
que la d’aquesta vila és la que ha guardat la major continuïtat
de representacions en seguicis de festa fins als nostres dies.
Durant l’any que hem estudiat, entra
la possibilitat que la Moixiganga de Sitges va participar en els seguicis
a redós de la celebració de la Festa de la Mare de Déu
del Vinyet -el cinc d’agost-, ja que -com era freqüent llavors- uns
balls populars -entre els quals no hem trobat una menció explícita
de la Moixiganga- van encapçalar la comitiva que es va dirigir des
de l’església parroquial de Sitges cap a l’ermita del Vinyet. Així
mateix, aquestes danses també van recórrer la vila durant
la vigília d’aquella diada. El text al qual ens referim és
el següent: "El día 4 de agosto á las 2 de la tarde
víspera de la festividad, habrá repique de campanas, saliendo
las danzas á usanza del pais, vulgo
Valls de bastons, y otros,
entre ellos el Serrallonga (...) El 5 por la mañana las danzas
recorrerán las calles y á las 9 saldrá la procesion
de la parroquia dirigiéndose al templo del Viñet, cantándose
á toda orquesta un solemnísimo oficio."25
El mateix podem dir de la Festa Major
de Sant Bartomeu, car només coneixem que s’estaven "preparan(do)
en ella varios bailes y otras diversiones populares"26
a vigília de la celebració.
Punt apart el mereix el cas d'Igualada,
car tot i que és una població no inclosa geogràficament
dins de l’àrea tradicional castellera, la seva activitat ultrapassaria
la desenvolupada en poblacions de la zona tradicional. En aquest sentit,
ens estem referint sobretot al fer dels de la Moixiganga igualadina, atès
que aquests van executar el Ball de la Moixiganga, com succeïa en
d’altres poblacions, però, a més, també alçant
castells com si fossin una colla castellera, cosa que va representar la
seva activitat cabdal.27
De l’any 1851 coneixem la presència
de la Moixiganga d’Igualada en els seguicis de la seva Festa Major de Sant
Bartomeu, el 24 d’agost. En concret, la programació de la celebració
va fer esment que s’esperava la participació de "las mogigangas",
entre moltes altres danses, és a dir, que a 1851 a Igualada ja havia
fet aparició la típica dualitat de colles que trobem assíduament
en el món casteller. El text al qual ens referim és el següent:
"Dia 24. Al romper el dia la magestuosa Patera en la cual se ha introducido
la mejora de presentarse montados los Reyes y Embajadores que jefes de
los dos ejércitos contendientes, Cristianos y Moros, dirigen las
maniobras de los combates que se dán siguiendo el argumento del
baile, los bastoneros ó palitroqueros, las mogigangas, los diablos,
el baile de pastores ejecutado por niños 10 años, el sin
igual de los enanos, obra hecha espresamente para esta fiesta mayor y otros
bailes pantonímicos, sin escasear en ellos cosas nuevas y agradables."28
Així mateix, d’una crònica
d’aquesta Festa Major podem corroborar la participació dels moixiganguers,
llegint a més en aquesta que, com d’altres elements dels seguicis
-no tots-, la Moixiganga guardava aleshores l’estima dels igualadins. La
nota a la qual fem menció és la que segueix: "los bailes
alborotándolo todo, particularmente el de los Diablos que con brusco
aspecto é infernal ruido de tambores causaba mas asco que alegria.
De la Patera no hay que hablar por que gusta mucho á los igualadenses,
así como tampoco de la Mogiganga, ni de los Enanos, cuyas cuatro
parejas no tienen rival en el mundo de los entes de estraza, ni de los
pastores que valen po sí lo que pueden valer munca los palitrogmnos
ni los diablos juntos. Tanto gusta con estos cuatro bailes que no hay chiquillo
que no represente la Patera, ó haga los Enanos, ó pruebe
los ejercicios gimnàsticos de la Mogiganga, ó remade á
los pastores, no acordándose siquiera de Lucifer ni de Satanás
ni de otro de los personajes del de la diablesca como dicen ellos."29
Referències bibliogràfiques