Avui dia és abastament conegut el fet que els castells només coronats no eren tan valorats en el passat com en l’actualitat, o dit d’una altra manera, que hom creu que abans no era contemplada la sensació actual de reeiximent arran d’una construcció tan sols carregada.
 

Entès això, no hauria d’estranyar que, per exemple, els de la Colla Nova dels Xiquets de Valls anessin per segon cop pel quatre de nou net al Catllar el 29 d’agost de 1881, després que en una primera temptativa només l’haguessin carregat, tal com ho deduïm de la nota següent: "A la una en punto la colla nova empezó levantando los 3 de á 9 muy bien. Enseguida levantó los 4 de á 9 límpids y cuando el anchaneta acababa de llegar á lo alto se derrumbió. Probaronlo nuevamente y volvió otra vez al suelo." ¹
 

La proposta d’uns vendrellencs
 

Des del Vendrell hi ha qui sosté que l’inici de la valoració actual d’una construcció només carregada és a partir del quatre de vuit que la Colla Vella dels Xiquets de Valls féu a l’Arboç el 28 d’agost de 1932. Aquests autors corroboren la seva afirmació atès que el públic festejà - amb aplaudiments i crits de joia- per primer cop la coronació d’un castell .² El testimoni següent de La Crònica de Valls resulta ben eloqüent: "i l’anxaneta va pujant, ja s’enfila pels dosos, ja és dalt traspassa i entretant aixecat son tendra brasset indicant que s’havia fet el quatre de vuit fa aixecar una tempesta honorosa de crits i picaments de mans i de peus com mai havien sentit i l’anxaneta baixa i es disposa a fer ho l’aixecador i de sobte quan més fort anava el castell, cau (...) (...) Refent-se de la caiguda el poble esclatà en quatre o cinc ovacions seguides, els més exaltats agafen a Rabassó i al Vallès i els passegen triomfants per damunt del formidable cordó ."³
 

En aquest sentit, aquests vendrellencs exposen que tal canvi de concepció es deuria haver produït en veure’s almenys carregades construccions no fetes amb continuïtat durant el període d'esmorteïment de la història castellera que es coneix com la Decadència. De fet, la mateixa gasetilla que acabem de utilitzar recalcaria ben clarament aquesta circumstància, en acabar-se dient que del "darrer castell de vuit de fa uns vint-i-set anys en pujaren quatre castellers, Rabassó, Parés, Bertran i Roig. "⁴
 

Així mateix, aquests autors també defensen que la reconsideració dels castells només coronats - i d’altres trets del món casteller d’avui dia, que si bé no han modificat l’esperit dels castells, si que han produït un canvi en la forma de presentar-se aquests en els nostres dies- no fou aliè a la influència de la constitució de la colla dels Nens del Vendrell l’any 1926. En relació a això, és ben cert que l’activitat castellera experimentaria una vigorització a partir d’aleshores, i a més, no quedant circumscrita a la lluita tradicional entre dues colles vallenques, sinó entre colles de poblacions diferents.
 

El nostre criteri
 

Coincidint amb l’argumentada importància del quatre de vuit de 1932, el nostre parer és basa en recalcar la manifestació de goig que es produí després de la caiguda, i no pas en la que esclataria en el moment de la coronació - que nosaltres exposarem al final del nostre treball que ja succeïa en el món casteller des de feia almenys alguns anys enrere -, ja que, evidenciant un vist i plau col·lectiu, això es va traduir aleshores en què no es produís cap temptativa de completar més satisfactòriament aquella construcció durant la mateixa exhibició, és a dir, de provar-se de descarregar el quatre de vuit en intents posteriors.
 

Al nostre entendre, el refús a provar-se llavors de nou el quatre de vuit va esdevenir principalment per dos motius: a) arran de la marcada competitivitat amb què es viuria la temporada castellera de 1932, donant-se aleshores el fet que perillaria la supremacia de les colles vallenques, davant de la progressió de les vendrellenques, i b) perquè - com havien exposat els historiadors vendrellencs per nosaltres citats- els anys de la decadència feren subratllar la dificultat de certes construccions - cosa que es continuaria demostrant en posteriors anys, quan el quatre de vuit descarregat a Montblanc el 1934 seria l’altre castell de vuit dels de la Vella dels anys mil nou-cents trenta -.
 

Així mateix, també volem assenyalar que alguna cosa influiria que l’argumentat quatre de vuit fos tirat a l’Arboç, població on la Vella actuava en aquells període com si fos a casa, en ser recolzada per nombrosos arbossencs - fins i tot algú de la població fou del tronc d’aquell quatre de vuit -,⁵ ja que creiem que això condicionaria que la celebració s’exteriorès llavors molt més. Això ho sobreentenem en llegir a La Crònica de Valls que després de les ovacions "els més exaltats agaf(ar)en a Rabassó (el cap de colla) i al Vallès (un arbossenc que pujà a segons) i els passe(jar)en triomfants per damunt del formidable cordó. "⁶
 

La competència vendrellenca
 

Restablida la tradicionalitat de dues agrupacions vallenques a partir de mitjans de 1929,⁷ i no oblidant la ingerència , sobretot, de les colles vendrellenques des de 1926, la temporada de 1932 la entenem com un exemple d’oportunitats on aflorà la competitivitat que s’insereix en els castells.
 

Durant la diada del 14 d’abril a Valls, la Colla Nova dels Xiquets de Valls va completar, entre d’altres castells, el tres de set i el quatre de set amb l’agulla, mentre que la Colla Vella, a més d’aquestes dues construccions, la màxima d’aleshores: el cinc de set. Per la festa major de Valls - el 24 de juny, Sant Joan -, la Colla Nova s’anivellaria amb la Vella, pel fet que també aconseguiria el cinc de set, aquest cop sense discussions, a diferència del que havia ocorregut per les Desenals de l’any anterior. ⁸
 

Tot i aquestes proeses, els vallencs van veure perillar la seva supremacia tradicional en els castells, atès que les colles vendrellenques dels Nens, Mirons i Caneles va reeixir amb el tres de set i el quatre de set, i les dues darreres agrupacions per primer cop amb el quatre de set amb l’agulla, durant la festa major del Vendrell - el 26 de juliol, per Santa Anna -. La nota següent de La Crònica de Valls va explicitar els anhels dels vallencs en veure l’embranzida vendrellenca: "La majoria de castellers de Valls eren al Vendrell i quedaren sorpresos de veure com adelantaven aquella gent en l’art de fer castells. Per diumenge vinent té la colla vella acordat fer un fort assaig per anar els dies 7 i 8 ben preparats a Vilanova i Geltrú amb motiu de la festa major. Els aficionats vallencs ja comencen a impacientar-se; troben poc el cinc de set (que ja és molt) com a diferència amb els del Vendrell i volen veure en el palmarès casteller vallenc algun castell de vuit o alguna torre de set. Les colles tenen la paraula." ⁹
 

Les Neus de 1932
 

Com haureu pogut llegir, aquesta gasetilla vallenca va fer esment que els Xiquets de Valls havien de donar una resposta contundent als castellers vendrellencs en la primera actuació possible: la de la Festa Major de Vilanova - l’exhibició principal el migdia del dilluns 8 d’agost ¹⁰-, si volien garantir la supremacia vallenca en els castells, ja fos mitjançant l’assoliment d’una torre de set - al redactor se li va escapar la denominació torre enlloc de la de dos, aquesta darrera més característica de Valls- o amb l’assalt dels castells de vuit. En aquesta línia, la Colla Vella va fer una torre de sis neta, durant un assaig, una setmana abans de Vilanova i una setmana després de Santa Anna, tot i que de l’actuació de Vilanova s’augurava, premonitòriament, que, en funció del calendari, només seria la que "pulir(i)a i donar(i)a la forma definitiva per a fer algun bon castell en altres festes majors que es p(ogués) anar." ¹¹
 

A l’hora de la veritat, la Colla Vella va encetar l’exhibició de Vilanova amb un pulcre tres de set, malgrat que no hi pujaren alguns dels castellers habituals - que com va intuir algun periodista "es reservaren per alguna cosa més"-. ¹² Tot seguit la Vella va descarregar amb mestratge la construcció sostre d’aleshores: el cinc de set.
 

Arribat aquest punt, els de la Vella reeixirien amb una construcció superior i no vista en molt anys: el tres de set aixecat per sota, "amb gran sorpresa general i no menys admiració, (donat) que tothom creia seria de sis," ¹³ "fins dels mateixos castellers que pujaven al castell." ¹⁴ En relació a això, creiem que el Ramon Fondo, arrauxat, el decidí tirar a última hora, en veure la bona forma de la seva colla a Vilanova. Davant l’èxit d’aleshores, els de "Rabassó" provarien la cobejada torre de set, que, malauradament, cauria "quan l’aixecador ja estava posat i l’enxaneta era dalt a punt de traspassar." ¹⁵ Cal comentar també d’aquest intent de torre de set que fou un dels primers en molts anys -a més dels de Badalona del 16 d’agost de 1930 ¹⁶ i que l’anxaneta que hi pujà, el Miquel Terreu, "Miquelet", arribà indisposat a Vilanova, "pres de grans vòmits, cosa que durà tota la nit." ¹⁷ Refeta de l’ensurt de la torre, la Vella arrodonaria l’exhibició de Vilanova amb un superb quatre de set amb l’agulla. "Per últim clogué un pilar de cinc fet per un aficionat de Vilanova, fervent defensor de (la) colla vella." ¹⁸
 

Així doncs, malgrat que els de la Vella no se’n sortirien a Vilanova amb l’anunciada torre de set i que tampoc no provarien el quatre de vuit, l’actuació de les Neus els serví perquè engrandissin noves distàncies amb els seus rivals, i en especial davant dels vendrellencs, ja que acabem de veure que hi aconseguiren una altra fita: el tres de set aixecat per sota; per altra banda, volem recalcar-ho, inesperadament. Així mateix, també ho volem assenyalar, els de "Rabassó" ho aconseguirien d’una forma brillant, en sumar, a més del tres de set aixecat per sota, la millor gamma de castells d’aleshores: el tres de set, el quatre de set amb l’agulla i el cinc de set.
 

De fet, sense voler desmerèixer la categoria històrica de la plaça de Vilanova, ens és ben clar que la Colla Vella realitzà la completa i ambiciosa actuació de les Neus arran l’èxit de les colles vendrellenques durant la seva festa major, ja que en un principi les construccions que s’havien d’alçar a Vilanova no havien de ser tan lluïdes. En aquest sentit, els de la Comissió de la Festa Major de Vilanova havien decidit emparaular als vallencs només perquè repetissin els castells fets l’any anterior - el quatre de set i el tres de set, i altres construccions menors -. Així mateix, una setmana abans de la Festa Major del Vendrell - el 18 de juliol -, el "Gravat de Rabassó" tan sols els insistiria que "demés dels exercicis realitzats l’any passat (...) (...) s’hi ha(via) de fer els cinc de set." ¹⁹
 

Dos dies després de l’exhibició de Vilanova - el 10 d’agost -, el Mirons reemprendrien la seva cursa per atrapar les colles vallenques, donat que aconseguirien el seu primer cinc de set a la Festa Major de Llorenç del Penedès - recordem-ho, la única construcció que els havia faltat per Santa Anna per igualar-se amb les dues colles vallenques -.²⁰ Així mateix, els de la Nova, tampoc no es quedarien enrere, car s’anivellarien amb els de la Vella en descarregar també el tres de set aixecat per sota, nou dies desprès de l’actuació de Vilanova - el 17 d’agost -, durant un assaig al Portal Nou - castell que deien que "la colla Nova l’havia de fer per Sant Joan passat si la Colla Vella hagués seguit amb el cinc de set"-. ²¹
 

El quatre de vuit de l’Arboç
 

Amb aquests fets no ens hauria d’estranyar la màxima expectació que despertaria l’enfrontament de les dues colles vallenques a l’Arboç, i més si "es deia que aquelles aixecarien els quatre de vuit," ²² cosa que, d’altra banda, s’havia anat anunciant al llarg de les darreres dues temporades. Parlant del quatre de vuit, i a vigília de la diada de l’Arboç, des de la premsa del Vendrell es pressionaria una mica més als Xiquets de Valls, ja que es publicaria la notícia que els castellers vendrellencs "ha(vien) fet ja les proves corresponents i ten(ien) la seguretat de reeixir-ne" ²³ - tot i que al final es veuria que no seria fins Sant Fèlix de 1935 que una colla vendrellenca carregaria el quatre de vuit i que, arran el lapsus de la Guerra Civil, fins Sant Fèlix de 1946 que el descarregaria -.
 

A l’hora de la veritat, com és ben sabut, la Vella carregaria un quatre de vuit el 28 d’agost, en primera ronda, en el marc de la Festa Major de l’Arboç. Donant-se importància a una construcció que cauria desprès d’haver-se fet l’aleta, és a dir, celebrant-se l’èxit parcial d’aquell quatre de vuit, és ben clar que allò significaria que s’escurçava el reeiximent en aquell castell, cosa que entenem que es traduiria llavors en què s’engrandissin de nou les distàncies entre la Colla Vella i les seves rivals, i que, alhora, s’assegurés una mica més l’encara supremacia d’alguna colla vallenca en el món casteller. De fet, desprès de la primera ronda de l’Arboç, la Vella garantia la hegemonia vallenca en els castells, ja no només amb el tres de set per sota aconseguit a Vilanova - castell que encara no havien assolit els vendrellencs -, sinó també amb un quatre de vuit, que tot i que només era carregat, era la única aleta en un castell de vuit en molts anys.
 

Així mateix, la Colla Vella arrodonaria la seva exhibició de l’Arboç en completar, entre d’altres construccions, una torre de set - que, d’altra banda, també feia molts anys que no se’n feia cap -, i repetir sort amb un altre tres de set aixecat per sota; per la seva part, la Nova reeixiria amb el cinc de set i, per primer cop a plaça, amb el tres de set aixecat per sota.
 

Dies més tard, el 4 de setembre, els Mirons provarien infructuosament el quatre de vuit a la primera de canvi en el marc de la Festa Major de Torredembarra. El castell fou tirat en primera ronda, "més caigué en posar-se els quints, i ja no fou provat cap vegada més." Així mateix, també "provaren llavors el tres de set aixecat per baix, que es trabucà en treure el cap els segons, no tornant tampoc a provar-lo." Els Mirons s'acomiadarien fent "un bonic quatre de set. Es veu que no volgueren marxar de la plaça sense fer ni un castell de set." ²⁴ La ressenya vallenca que acabem de citar acabaria dient que ja s’havia augurat en una edició anterior ²⁵ "que era un xic prematura la prova del castell de vuit pels vendrellencs." Amb tot, hem anat veient que els castellers vallencs no les havien tingut totes fins llavors.
 

Punt d’arrancada del nou criteri
 

Sota el context que els anys de la decadència feren subratllar la dificultat de certes construccions, som del parer que la revaloració dels castells només carregats s’aplicaria inicialment en els castells que es recuperaren durant la jornada de l’Arboç de 1932 - recordem-ho, el quatre de vuit i la torre de set -, i en els seus superiors. Tot i això, hem de puntualitzar que aquest nou criteri resulta més fràgil d’aplicar en el cas de la torre de set. De fet, la torre de set va ser descarregada a l’Arboç, a diferència del quatre de vuit, que només va ser carregat.
 

En aquest sentit, ens trobem amb el fet que per la Festa Major de l’Arboç de 1933, el diumenge 27 d’agost - és a dir, un any més tard -, els de la Colla Nova no provarien de descarregar el quatre de vuit en una nova temptativa, desprès de haver-lo carregat durant la primera ronda - d’altra banda, hem de dir que també era la seva primera aleta en un quatre de vuit en molts anys -; cosa que si farien llavors -i reeixirien en un segon intent- amb un cinc de set que només havien pogut carregar en un primer intent - recordem que era la construcció sostre del moment fins la Festa Major de Vilanova de 1932-.
 

En el cas de la torre de set - i continuant amb la diada de l’Arboç de 1933-, hem de manifestar que la Vella només la coronaria aleshores, ja que quan va "vol(er) provar novament el castell que no ha(via) descarregat, el dos de set (...) (...) l’anxaneta s’hi neg(à)."²⁶ Per la seva part, la Colla Nova també només carregaria la torre de set en aquella ocasió, però, a diferència dels cas de la Vella, no hem recollit que almenys es manifestés per voler-la completar. Arribat aquest punt cal comentar que la Colla Nova sumà cinc llenyes en aquella diada: la del quatre de vuit carregat, la del primer cinc de set, el carregat, dues en el tres de set aixecat per sota, castell que assoliria en un tercer intent, i la de la torre de set, la última.
 

Així mateix, també veiem que aquest nou criteri acabaria per imposar-se per a tot tipus de construccions - que és el que succeeix avui dia -, atès que, per exemple, un cinc de set carregat per la Vella per la Festa Major de la Bisbal de 1934 - el 15 d’agost -, ja no es provaria de descarregar. En relació a això, també hauríem de considerar que la llenya d’aquest castell "motiv(aria) la retirada de l’enxaneta." Tot i la dissort, la Vella "féu (llavors) encara el tres de set aixecat per baix, el quatre de set amb el pilar de cinc al mig, el dos de sis i el pilar de cinc (...) (...) amb un enxaneta més gran" .²⁷
 

La influència dels concursos de Tarragona
 

Amb tot, un dels factors que ajudarien a institucionalitzar la nova valoració dels castells carregats seria la seva inclusió en els reglaments dels concursos de Tarragona. Això ho creiem, ja que, tot i que les bases del Concurs de 1932 sofriren diverses modificacions i que el redactat final d’aquestes encetarien diverses polèmiques, fou determinant pel resultat del primer Concurs de Tarragona que les seves normes dictaminessin que "tot castell que hag(ués) puntuat no pod(ia) repetir-se," alhora que concedien alguna puntuació a les construccions que malgrat que "després de fet(es), quèi(en) en ésser descarrega(des)."²⁸ La mateixa normativa establí que un castell estava fet "en el moment que la enxaneta f(eia) amb la mà el senyal d’aleta."
 

En relació a això, ens estem referint a que el castell que dilucidà el triomf el 1932 fou la torre de set, ja que mentre que els de la Colla Vella dels Xiquets la descarregarien - en una segona temptativa, car en la primera no arribaren a fer l’aleta -, els de la Colla Nova dels Xiquets de Valls només la carregarien - en el seu primer intent -.
 

Tot i això, la nova directriu propiciaria malestar entre els afeccionats, car hi ha qui plantejaria que la Colla Vella guanyà el Concurs de 1932 perquè els de la Nova "no po(gueren) tornar a provar el dos de set per una deficiència de les bases," ²⁹ o perquè els de la Vella pogueren tornar a tirar la torre de set en una segona oportunitat més reeixida en tenir "la sort de caure el castell de dos de set abans d’arribar l’anxaneta damunt de l’aixecador" en la seva primera temptativa. ³⁰ Com heu pogut llegir, aquests darrers comentaris deixen constància de que encara era llavors present el menystiment tradicional dels castells només carregats entre alguns afeccionats, és a dir, que el nou criteri sobre els castells només carregats encara no s’havia imposat arreu.
 

Aplaudiments en castells carregats
 

Al principi del nostre treball relativitzàvem la importància dels aplaudiments que es feren en el moment de coronar-se el quatre de vuit de l’Arboç de 1932, tot i que sabíem que el públic apareix impertorbable, sense exterioritzar cap alegria, en fotografies dels temps d’apogeu en el moment de ser coronades grans construccions. El nostre criteri obeïa a que podem certificar que ja es celebraven els castells en el moment del seu coronament a la manera d’avui dia, almenys durant les acaballes del període de la decadència. En aquest sentit són les següents referències.
 

La primera transcripció que presentem es refereix a un tres de set - que al final es descarregaria -, enlairat durant la Festa Major de Valls de 1922: "Per fi es començaren els castells amb el tres de set (...) (...) Quan l’enxaneta, un noiet de sis o set anys, coronà el cim del castell, i amb sa maneta enlaire saludava amb triomf tot el poble allí congregat, hi hagué un veritable desbordament d’entusiasme, tothom aplaudia senyors, vells i joves, fins hi hagué que se li escapà alguna llàgrima, nascuda de la emoció que sentia." ³¹
 

A continuació són unes notes de la diada vilafranquina de Sant Fèlix de 1926, ja que en elles s’esmenten els aplaudiments amb que es festejà el coronament d’un tres de set de la Colla Nova de Valls: "i quan van per agafar-se els dosos, la colla vella cau, queda la nova amb lo tres de set plantat, entre mig dels grans aplaudiments, passa l’anxaneta, i tres, tres, van baixant amb molta precaució, quan tothom ja es baix es repeteixen més forts els picaments de mans i es senten algunes veus: molt bé per la colla nova." ³² En el mateix text també es relataria els dels dos quatres de set, enlairats simultàniament per les dues colles vallenques.
 

Finalment, de Sant Joan de 1929 a Valls, situant-nos en els primers anys de la revifalla, però encara abans de l’exhibició de l’Arboç de 1932, oferim la notícia d’un quatre de set de la Colla Vella: "El quatre de set que feren a continuació mereix elogi apart. La seguretat dels nostres castellers quedà ben demostrada. L’alçada dels homes que pujaren a terços i a quarts donà una rigidesa i magnificència al castell que en ser feta l’aleta per l’enxaneta esclatà una frenètica ovació d’entusiasme que coronà l’esforç dels castellers." ³³
 

Relats literaris
 

Volent subratllar el fet de la sobtada valoració pels castells només carregats, els autors vendrellencs - que hem anat citant repetidament en el nostre treball- argumenten que uns primers apunts de la revaloració dels castells només carregats els ofereixen relats literaris vendrellencs de primer quart d’aquest segle, ja que en ells es recull el fervor dels espectadors en l’instant de fer-se l’aleta - tot i que ells mateixos els presentaren amb interrogants, arran els seus dubtes de si eren descripcions fidels de la realitat ^-.34
 

Repassant altra premsa, volem corroborar que en publicacions d’altres poblacions castelleres també apareixen narracions on s’esmenta l’alè dels espectadors en el moment de ser carregades construccions.
 

En primer lloc, presentem un treball del vilafranquí Pere Alagret, autor que entenem que coneixia prou bé els castells arran el conjunt dels seus treballs sobre elements dels seguicis de festa major: "quan las grallas ab aquell indispensable refilet fan la consabuda senyal de que el tendre "anchaneta" tot fent l’aleta en senyal de triomf passa per sobre el seu company ajupit ab lo qual lo castell de quatre pilars de vuit acaba de tenir l’éxit mes complert. Allavors es de veurer lo cambi que repentinament s’observa entre els espectadors. Lo justificat temor de poch ans se transforma en tant gran entusiasme, en tant singular satisfacció, que no pot menys de esplotar tothom ab tal fort y continuat repicament de mans que retrona tot lo carrer." ³⁵ Del mateix autor coneixem un text posterior. ³⁶
 

Així mateix, iniciat el període de la revifalla, però encara no havent-se carregat el quatre de vuit de l’Arboç, de la premsa vallenca volem presentar l’atestació següent: "Y sobre la gran torre de carne, temblorosa y palpitante, llegaba a encarmarse un tierno muchachito que, al verse en la cumbre, a guisa de veleta, agitaba la mano en alto, en señal de triumfo, y empezaba inmediatament el descenso. Una cerrada salve de aplausos atronaba el espacio y me despertaba de mi sueño. La torre, magnífico alarde de fuerza, destreza y voluntad, estaba hecha" ³⁷
 

Polèmica en els castells carregats
 

Com encertadament exposen els autors vendrellencs citats reiteradament per nosaltres, la requalificació dels castells carregats, si per una banda ajudaria a la recuperació dels grans castells - ja que el seu reconeixement, encara que es tractés d’un èxit parcial, abreujarien el camí cap a la realització total -, per una altra obriria pas a controvèrsies sorgides per la dificultat de discernir si alguns castells foren carregats o no, arran la posició d’algun o alguns castellers en el moment de produir-se la llenya. Com també ells molt bé presenten, la polèmica més flagrant d’aquells anys es donaria en el pilar de sis que la Colla Nova tiraria a Vilafranca l’endemà de Sant Fèlix de 1934.³⁸
 

En relació a això, mentre que per una banda hi ha qui assegura, d’acord al testimoni de l’enxaneta d’aquell pilar de sis - en Josep Fabra i Español, "Pepitu de Llorençó"- que aquest "no tingué temps de col·locar els dos peus i posar-se dret," ³⁹ d’altres han considerat que l’afirmació d’aquest enxaneta és "enterboli(da) pel fet de la posterior militància de l’esmentat casteller en (altres) agrupacions, que certament no li poden deixar llibertat d’opinió." ⁴⁰
 

D’altra banda, aquesta dialèctica tampoc l’aclareix la fotografia coneguda referent a aquesta construcció, car, mentre que un setmanari vallenc d’aleshores no s’estigué de publicar un recull de fotografies de les construccions més reeixides aconseguides per les dues colles vallenques durant els anys mil nou-cents trenta i, alhora, anunciar la publicació imminent de la del pilar de sis - s’emparaulà per "la setmana que ve (...) si ens arriba" -⁴¹, aquesta no veuria la llum fins dos anys després i en una altra publicació. ⁴²
 

Així mateix, els mateixos investigadors vendrellencs, sense interpretar si el pilar fou o no carregat, acabarien demostrant que l’exposició d’aquest retrat agreuja més la qüestió, donat que fou manipulat, "esborrant el peu per donar la sensació que l’enxaneta els tenia al seu lloc i que el pilar era carregat." ⁴³ Tot plegat, massa interrogants.
 

Per finalitzar
 

No és el nostre parer considerar un error la valoració actual dels castells només carregats, sinó tot el contrari, malgrat les inconveniències que aquest criteri pugui generar a l’hora de discernir si algunes construccions arribaren a ser coronades. En aquest sentit, ens volem referir que el reconeixement dels castells només carregats, encara que premia l’assoliment d’un èxit parcial, alena l’obtenció de noves fites. Un exemple ben clar d’això l’hem viscut en els nostres dies. Ens estem referim a que la primera torre de nou que els Minyons de Terrassa carregaren el 21 de novembre de 1993, en pròpia plaça, obriria pas a l’assalt de les construccions de nou considerades de gamma extra, després que els Castellers de Vilafranca, amb les seves llenyes inicials, haguessin fet creure a alguns que potser aquestes serien inabastables. ⁴⁴
 

Reculant en el temps, i salvant les distàncies oportunes, un altre assalt a construccions de gamma extra esdevindria el 28 d’agost de 1932, quan la Colla Vella va carregar un quatre de vuit a l’Arboç. En aquell moment, malgrat un passat esplendorós que encara era present en la retina de nombrosos afeccionats, arreu s’era conscient que es partia d’un període recent de decadència. Després haver-se consolidat la majoria de les construccions de set pisos i d’haver-se parlat de nou de les vuit durant els darrers dos anys, la diada de l’Arboç de 1932 seria la llum per a noves fites - d’altra banda, que només interrompria l’esclat de la Guerra Civil -.
 

Amb tot, no volem de deixar de recalcar uns factors que considerem vitals per contextualitzar l’actuació de l’Arboç de 1932: a) és ben cert que es partia aleshores d’un període immediat de decadència, en el qual les actuacions escassejaren i les construccions més reeixides arribaren a ser les de sis pisos, però és important recordar que les disputes castelleres ja no se cenyien des de 1926 entre dues colles de Xiquets de Valls, com havia esdevingut en el passat, sinó que eren entre colles de diferents poblacions, b) hi havien colles que no eren vallenques - estem pensant sobretot en la dels Mirons vendrellencs -, que creien que estaven en disposició d’arrebatar la supremacia als vallencs, o almenys així anaven encaminades, i c) l’acceptació d’un quatre de vuit carregat possibilitaria un nou marge als vallencs per garantir la seva hegemonia tradicional en els castells, veient els vallencs les distàncies estretes amb els seus perseguidors vendrellencs, i sent conscients, alhora, de la dificultat de certes construccions. Tanmateix, l’acceptació del nou criteri que avui dia tots hem après esdevindria al principi titubejant, tal com, per exemple, hem presentat que succeiria arran el resultat del Concurs de Tarragona de 1932.
 

Així doncs, i ja per finalitzar, només ens resta plantejar els interrogants següents: s’haguessin revaloritzat els castells carregats si no s’haguessin fundat colles castelleres fora de Valls? hagués succeït el mateix si les colles no vallenques haguessin estat testimonials, és a dir, si no haguessin qüestionat la preponderància de les vallenques? si la Colla Vella hagués descarregat la torre de set a Vilanova, aquesta construcció hagués estat considerada un marge suficient, i d’aquesta manera, no hagués fet falta esgrimir el quatre de vuit de l’Arboç per contrarestar la pressió vendrellenca? si la torre de set de Vilanova s’hagués carregat, s’hagués valorat igual que el quatre de vuit de l’Arboç, és a dir, avui es parlaria de la fita de Vilanova i no pas de la de l’Arboç? si hagués reeixit l’intent de torre de set de Vilanova, la Vella hagués provat el quatre de vuit aleshores? hauríem de parlar de cabdal la inoportuna indisposició que patí l’anxaneta titular de la Vella a Vilanova?
 

Referències bibliogràfiques

1. La Opinión, Tarragona, 2 de setembre de 1881, pàg. 2.
2. Pere Ferrando i Romeu, i Salvador Arroyo i Julivert. La Renaixença Castellera al Vendrell 1926-1936. Edicions ElMèdol,Tarragona, 1995, pàgs. 209-212. Així mateix, també volem manifestar que el text que teniu ara a les mans fou repassat pel Pere Ferrando, a qui volem agrair públicament la generositat dels seus comentaris.
3. La Crónica de Valls, Valls, 3 de setembre de 1932, pàg. 6.
4. La Crónica de Valls, op. cit. (3). Aquests castellers eren: Ramon Tondo i Dilla, Albert Parés i Güell, Lluís Bertran i Rius, i Josep Secall i Garcia. Francesc Piñas i Brucart, "L’Arboç, 50 anys d’història", La Veu de la Colla Vella, Valls, octubre de 1982, pàgs. 14-15.
5. Toribi Vallès i Badia pujà a segons, mentre que el seu germà Eduard a terços. Francesc Piñas i Brucart, op. cit. (4).
6. La Crónica de Valls, op. cit. (3).
7. Donat que la Colla Nova de Xiquets de Valls es refundà aquell estiu, desprès d’haver-se desfet el 1927. Des d’aleshores i fins la reaparició de la Nova el 1929, la única colla vallenca activa fou la Vella, això sí, amb el concurs d’alguns elements de la Nova que es passaren a la Vella per no deixar de fer castells. La colla dels de Rabassó no rebria durant aquells anys el nom de Vella, car en ser la única agrupació vallenca activa, s’obviaria per innecessària l’adjectivització Vella, en faltar a plaça la seva antagònica Colla Nova. Veieu el nostre treball anterior: "Notícies dels Castellers de Vilafranca dels primers anys de la Renaixença (I)", L’HORA DEL GARRAF, Vilanova i la Geltrú, 16 de gener de 1998, Bloc IV.
8. Per fonts orals ens ha arribat el comentari que l’extructura de dos pilars no fou coronada en aquella ocasió per l’enxaneta. "Quan para la gralla." La Veu de la Colla Vella, Valls, octubre de 1983,pàg. 16.
9. La Crónica de Valls, Valls, 30 de juliol de 1932, pàg. 3.
10. Els actes de la Festa Major de Vilanoví no coincidien des de l’any anterior amb el 5 d’agost, diada de les Neus, i la seva vigília, sinò amb el primer cap de setmana del mes d’agost i el dilluns següent. Aquest canvi de dates pretenia otorgar un caràcter laic a la Festa Major, separant els actes religiosos dels lúdics.
11. Joventut, Valls, 3 d’agost de 1932, pàg. 2.
12. Joventut, Valls, 10 d’agost de 1932, pàg. 2.
13. Joventut, Valls, op. cit. (12).
14. La Crónica de Valls, 13 d’agost de 1932, pàg. 6.
15. Joventut, Valls, op. cit. (12).
16. Josep M. Rodon i Barrufet, "La Renaixença Castellera. Els Xiquets de Valls del 1927 al 1936," pàg. 6.
17. La Crónica de Valls, op. cit. (14).
18. Joventut, Valls, op. cit. (12). Creiem que aquest vilanoví era Salvador Juncosa i Juncosa, encarregat aquell any, i d’altres, de fer venir les colles castelleres a Vilanova. Arran d’això establiria una gran amistat amb el Ramon Tondo, "Gravat de Rabassó".
19. Lligall de Comptes de la Festa Major de Vilanova de 1932, Arxiu Històric Comarcal de Vilanova i la Geltrú.
20. Món Casteller, Volum I, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona, 1981, pàg. 420.
21. Lluita, Valls, 20 d’agost de 1932, pàg. 1.
22. Baix Penedès, El Vendrell, 3 de setembre de 1932, pàg. 4.
23. Baix Penedés, El Vendrell, 20 d’agost de 1932, pàg. 4.
24. La Crónica de Valls, Valls, 10 de setembre de 1932, pàg. 6.
25. Ens referim a: La Crónica de Valls,Valls, 3 de setembre de 1932, pàg. 2.
26. Joventut, Valls, 30 d’agost de 1933, pàg. 4.
27. El Temps, Valls, 18 d’agost de 1934, pàg. 3.
28. Baix Penedès, El Vendrell, 23 de setembre de 1932, pàgs. 3-4.
29. La Crónica de Valls, Valls, 8 d’octubre de 1932, pàg. 3.
30. Joan Rovira, "Els castellers a la plaça de braus", Lluita, Valls, 15 d’octubre de 1932, pàg. 1.
31. Pàtria, Valls, 8 de juliol de 1922, pàg. 3.
32. Panadés Republicano, Vilafranca del Penedés, 16 de setembre de 1926, pàg. 2.
33. Acció Comarcal, Valls, 28 de juny de 1929, pàg. 1. La mateixa informació també apareix en la resenya de: Joventut, Valls, 28 de juny de 1929, pàgs. 1-2.
34. Pere Ferrando i Romeu, i Salvador Arroyo i Julivert. op. cit. (2).
35. Patrici, "Los Xiquets de Valls", El Labriego, Vilafranca del Penedès, 19 d’agost de 1901, pàg. 252.
36. Patrici, "Els Xiquets de Valls y’ls Quatre pilans de nou", El Labriego, Vilafranca del Penedès, 29 d’agost de 1911, pàg.5.
37. El Conde Rius, "Los Atletas de Valls",Cultura, Valls, octubre-novembre de 1930, pàg. 10.
38. Pere Ferrando i Romeu, i Salvador Arroyo i Julivert. op. cit. (2).
39. Francesc Piñas i Brucart, "La nadala de l’any 1982", La Veu de la Colla Vella, Valls, juny de 1983, pàg. 14.
40. Josep Maria Rodon i Barrufet, op. cit. (16), pàg. 13.
41. El Temps, Valls, 15 de setembre de 1934, pàg. 2
42. A Cultura, Valls, maig de 1936, pàg. 5, acompanyant un escrit de Francesc Blasi i Vallespinosa titolat "Els nostres castellers a Barcelona". En el seu peu hi aniria el comentari següent: "El pilar de sis", fet pels nostres braus castellers de la Colla Nova a Vilafranca ara fa dos anys i no sortit a publicitat fins avui."
43. Pere Ferrando i Romeu, "Fotografies castelleres trucades, o com fer veure el que no és", L’HORA DEL GARRAF, Vilanova i la Geltrú, 3 de gener de 1997, Bloc V.
44. D’altra banda, el temps acabaria fent justícia als Verds, ja que aquests ens han anat alliçonant del que és el mestratge en totes les construccions de nou pisos i d’altres.