Durant una mica més d'una dècada (1972-1986), i fundada a l'ombra de la colla castellera dels Bordegassos, les cercaviles de Festa Major de Vilanova i la Geltrú comptaren amb una colla de Falcons: un grup de joves que en un obrir i tancar d'ulls realitzaven variades composicions, pujant els uns sobre els altres amb l'única ajuda del seu cos.
 

Malgrat trobar precedents immediats en el mateix Penedès, a l'interior, en les colles de Falcons de Llorenç i Vilafranca del Penedès, que des de, respectivament, 1942 i 1959 eren punt de referència de les Festes Majors de tot el Penedès, aquella formació vilanovina -com les altres- era dipositària d'una herència forània: la de l'associació culturalitzadora txecoslovaca Sokol, falcó en català, ocell amb connotacions heroiques en la mitologia eslava.
 

Fundat el 16 de febrer de 1862 en la Universitat de Praga, el Sokol degué la seva constitució al comerciant Enric Fügner, el catedràtic d'Universitat Miroslav Tyrs i altres burgesos txecoslovacs compromesos en incipients campanyes nacionalistes de defensa de les singularitats culturals dels eslaus, car aleshores la majoria d'aquells pobles eren sota l'administració de l'Imperi Austro-hongarès, on es volia expansionar la refundació d'una Gran Alemanya, en record de l'històric Imperi Sacre Romànico-Germànic del temps de l'emperador Carlemany.
 

El lligam del Sokol amb Catalunya cal situar-lo quan, arran del reconeixement dels drets d'autodeterminació de l'avui dia extingida República Txecoslovaca, en l'esfondrament de l'Imperi Austro-Hongarès, a la fi de la Primera Guerra Mundial, i subratllant-se a casa nostra que molts i valuosos elements rectors d'aquell nou Estat emfasitzaven llur militància a aquella associació, sectors nacionalistes catalans dels anys mil nou-cents vint i trenta prengueren l'experiència txecoslovaca com precursora d'un estil de redreçament nacional a imitar. I així, amb entusiasme i admiració, en parlaren en termes com: Per la conquesta de les llibertats feren la raça forta i apta en tot per a governar-se ella mateixa, li infiltraren amor a la pàtria, li feren conèixer i estimar totes les seves coses en folklore, art, ciència i esport fins a aconseguir aquesta rara unanimitat de procediment per al redreçament del seu poble.¹
 

No obstant haver volgut oferir el Sokol una formació global per als seus associats, i per tant no haver pretès el triomf dels bíceps, sinò del triomf de l´home equilibrat amb un desenvolupament normal del cos i de l'esperit,² de la seva obra arreu destacaria l'exteriorització de la pràctica regular d'exercicis físics, sobretot gimnàstics; justificat en la realitat txecoslova per la difusió popular del pensament de l'eslau Joan Komensky, pedagog del segle XVII, el qual, en la seva obra mestra Obis Pictus, proposà la influència benefactora que l'harmonia del cos podia exercir sobre l'esperit.³
 

D'entre les organitzacions catalanes que s'emmirallaren en l'obra regeneradora del Sokol cal esmentar -per situar els Falcons vilanovins- la Federació de Joves Cristians de mossèn Albert Bonet i Marrugat. Fundada el març de 1931, la seva singladura anà precedida per la publicació d'una sèrie d'articles del mateix mossèn -entre gener i març de 1931 en el diari El Matí de Barcelona, recollits més endavant en un llibre sota l'eloqüent títol d'Un viatge de cara als joves-, en els quals, comentant-se les particularitats de diferents entitats catòliques juvenils d'arreu d'Europa, una d'elles la txecoslovaca Orel, àliga, versió catòlica del Sokol, es formulava la necessària constitució d'una organització general per als joves catalans.
 

Un d'aquells articles, el titulat París. Gimnastes, fou adient per a mossèn Bonet per recollir el vell aforisme de Mens sana in corpore sano -ànima sana en cos sa-, ja que interpretà que la pràctica de la cultura física, a més de la recerca de factors eficientíssims de salut, era un mitjà d'obtenció d'equilibri intel·lectual.
 

Sota la premissa d'una indiscriminada pràctica d'activitats físiques, la Federació de Joves generà tota una sèrie d'accions en el camp esportiu, i no només entre els seus associats; però els fejocistes -apelatiu genèric donat als membres de la Federació de Joves-, on mostraren una especial atenció fou en la gimnàstica que anomenaren de conjunts, dintre de la qual encabiren uns exercicis d'enlairament de petites construccions humanes, que, en requerir la participació àgil, sincronitzada i simultània de tots els participants, acomboiaven l'ideari de cultura física formativa. L'entitat que crearen els fejocistes per potenciar les seves activitats gimnàstiques de conjunts rebé el nom de Falcons, per correspondre el seu elogi inicial a l'obra del Sokol txecoslovac.
 

No obstant això, el primer nucli de falcons fejocistes -el del gimnàs del barceloní carrer Trafalgar número 34-, es nodrí amb el traspàs de la seu i la quasi totalitat d'afiliats de l'entitat reconeguda com la primera catalana fundada sota les premisses del Sokol: el Club Esportiu Catalunya, el qual amb el seu antic director, Eladi Vidal, nomenat a partir de llavors director general dels falcons fejocistes, esdevingué el motor i mirall de l'obra gimnàstica fejocista. Aquest nucli de gimnastes, al marge d'èxits en la disciplina de la lluita greco-romana, gaudí de gran popularitat i fou objecte de campanyes propagandístiques, quan el desembre de 1933 es proclamà campió d'un concurs organitzat per la Federació Catalana de Gimnàstica a l'estadi de Montjuïc.
 

A la fi de la Guerra Civil Espanyola, en preferir el bàndol vencedor una associació juvenil unificada, l'Acció Catòlica, ja que no en va la Federació de Joves es caracteritzà, a més del catolicisme, pel seu catalanisme, la continuïtat i coordinació de les seccions de falcons fejocistes es veié truncada, i a partir d'aleshores cada una s'emparà a la seva pròpia sort.⁴ La majoria d'elles desaparegueren amb l'associació que les féu néixer. Algunes, Sant Cugat del Vallès, Manresa i Olot durant els anys 40 i Ivars d'Urgell fins l'entrada dels 60, reemprengueren les seves activitats sota l'aixopluc d'alguna entitat local de caire religiós; però una, la de Sant Vicenç dels Horts, va poder subsistir fins als nostres dies.
 

La vitalitat de l'ex-secció fejocista de Sant Vicenç dels Horts -on cal destacar, entre d'altres, el treball del senyor Josep Badosa i Planes- fou decisiu en la continuïtat del fer falconer, ja que el grup, a més mantenir ininterrompudament les seves activitats, permeté que alguns del seus membres contribuïssin l'any 1942 -a iniciativa del sacerdot Josep Cucurull, que havia estat fejocista i Vicari a Sant Vicenç dels Horts- en la reconstitució d'una agrupació falconera a Llorenç del Penedès.
 

Aquest fet, alhora, afavoriria el sorgiment d'altres agrupacions en el territori tradicional casteller penedesenc - Vilafranca del Penedès (1959), Vilanova i la Geltrú (1972), etc.- que, sense la disciplina d'una associació general rectora, encetaren lliurement una nova estètica, definida per alguns de gimnàstica castellera, que s'allunyà de partida de l'ortodoxa concretada pel fejocisme⁵.
 

La presència avui dia de la dualitat d'estils, per la irrupció -i única expansió- del fer iniciat pel grup de Falcons de Vilafranca, enfront el llegat dels de Sant Vicenç dels Horts i Llorenç del Penedès, ha qüestionat la validesa d'una línia única i característica, ja que totes les agrupacions, emparant-se en un lligam més o menys comú, s'acullen sota la mateixa denominació.
 

Prescindint de viscelaritats, tot i la seva importància, com podrien ser el vestuari, ordre de figures, música en les actuacions, etc., aquesta problemàtica no s'hauria de plantejar si s'apliqués rigurosament l'originària significació del mot Falcó, i en conseqüència haver de considerar només com a tals, fos quina fos la seva estètica constructiva de figures, les colles que gelosament professessin els anhels culturalitzadors sokols acomboiats a Catalunya, definició que, per tant, no englobaria aquelles formacions la meta de les quals fos l'enlairament intrínsec de construccions humanes.
 

Punt a continuació a comentar el conformaria el tractament que haurien de rebre les colles que no s'acollissin a la dinàmica de treball genuïna dels Falcons. En un to indulgent es podria resoldre l'interrogant dient que, tot i certs caràcters rotundament gimnàstics, totes elles podrien anar englobades dins d'aquell camp de la cultura popular i tradicional on són inclosos els Castells, els antics Balls de Valencians o les Moixigangues, per una sèrie de trets que es reconeixen comuns a aquests exercicis folklòrics.
 

I així, per exemple, en parlar de les activitats de les diverses colles penedesenques es poden comentar els fets que els components de la que existí a Sitges durant les dècades 1970-80 esgrimien obertament el seu tosc Quatre factorial com una recreació del Ball de Valencians⁶, que al voltant de la de Vilafranca s'engiponà públicament l'afirmació de "mena de moixiganga secularitzada sense música,"⁷ que diversos exercicis del repertori falconer -com La Catedral de Vilanova- recullen la plasticitat de les Moixigangues⁸ o que en general hom creu de totes elles, tot i unes preteses invencions, la pràctica de certs mimetismes castellers: música, vestuari, tècniques, construccions, punt de risc de determinades figures, etc.
 

No obstant tota aquesta falta d'indefinició que es pugui donar a entendre, allà on a la fi hagi d'emmarcar-se l'estil creat pels penedesencs, sigui quina sigui la seva correcta denominació i contextualització, sí que es pot afirmar que tot plegat s'engloba en un pòsit d'elementals dèries de construcció de composicions humanes - de les de pujar els uns sobre els altres, amb l'única ajuda del seu cos- que es reconeixen pretèrites, tradicionals i gens casuals de l'anomenat territori casteller, tal com es corrobora amb el fer d'uns pretesos castellers locals de la Conca de Barberà, els Torraires de Solivella, que entre 1928 i 1930 s'esplaiaren en l'estil falconer inventat a Vilafranca el 1959, al marge del que succeiria anys a venir en el Penedès, i abans d'allistar-se, casualment, molts dels seus membres en els rengles de la secció fejocista Heralds de Crist⁹.
 
 

Referències bibliogràfiques

1. Ramon Saburit. "Del bloc de viatge. Praga." Flama núm. 38. Barcelona, 30 d'agost de 1933, pp. 4-5.
2. Amadeu Serch. "Una excursió per l'Europa Central (L'expedició Catalana a Praga)." La Publicitat, núm. 18.058. Barcelona, diumenge 26 de juny de 1932, p. 1.
3. Per a dades sobre el Sokol la consulta de: Amadeu Serch. L'exemple de Txecoslovàquia. Col·lecció Popular Barcino, LXXXIV. Ed. Barcino. Barcelona, 1932. També del mateix autor la sèrie d'articles que envià l'estiu de 1932 al diari barceloní La Publicitat arran de l'expedició de Palestra a la IX Festa Federal dels Sòkols a Praga.
4. Dades del fejocisme a: Albert Bonet Un viatge de cara als joves. Publicacions del Secretariat de Joventut. Impremta Subirana. Barcelona, 1931. Pilar Garcia i Jordan. Els catòlics catalans i la Segona República (1931-36). Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Biblioteca Serra d'Or. Barcelona, 1984. Ramon Arasa, i altres. La Federació de Joves Cristians de Catalunya (Contribució a la seva història). Ed. Nova Terra. Barcelona 1972. I, a la seva premsa, en especial el seu setmanari Flama, on també apareixen dades sobre el Sokol.
5. Un inventari de grups de Falcons és el realitzat per Joan Pere Coll i Valverde, de Vilanova i la Geltrú, una petita mostra del qual es pot trobar a: "Som un fet popular." Comunicació al Primer Congrés de Cultura Tradicional i Popular. Àmbit dels Falcons. Vilafranca del Penedès, 28 d'agost de 1982, i "Aportació a la història dels Falcons." Opuscle Vè Aniversari dels Falcons de la Ràpita. Gràfiques Llopart. Sant Sadurní d'Anoia, 1984, pp. 4-7.
6. Comunicació dels sitgetans Xavier Capafonts i Isidre Gòmez.
7. Antoni Ribas. "Text íntegre del Pregó de Festa Major," Tothom núm. 492, Vilafranca del Penedès, 2 de setembre de 1978, p. 5.
8. Amb l'embolcall d'una contextualització adient: afegint simbolisme a les figures, correcta indumentària, passos coreogràfics i el rescat d'alguna antiga melodia, com la del Ball de Valencians, recollida per l'organista i mestre de capella de Sant Antoni Abad de Vilanova Magí Sans i Bartomeu (1843-1918). Aquesta tonada l'hem pogut consultar per la transcripció que féu Francesc Pujol l'agost de 1923. Document B-139-III de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Originals dipositats a l'Abadia de Montserrat, i còpies microfilmades al Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, i a la Biblioteca de Catalunya. Així mateix, encara que indicant que formava part d'un quadern de música d'un organista de Vilanova del fons de l'arxiu de l'Obra del Cançoner Popular, també en el treball inèdit Els Xiquets de Valls. Estudi històric i etnogràfic dels Castells de Francesc Blasi i Vallespinosa, realitzat entre 1928-33, que, com la resta de la seva biblioteca, és dipositat en el Centre Excursionista de Catalunya.
9. Joan Pere Coll i Valverde, 1982, op. cit. 5.