L’anècdota de Víctor Capdet

Als principis de la colla, quan jo estava fent de crossa, en el primer tres de set que vam descarregar, recordo que vaig patir més que en qualsevol castells que hagi fet després, ni tres de nou, ni torre de vuit ni res. Jo anava de crossa i el segon em va posar el dit gros a dintre de la boca. I patint, ofegant-me, i a sobre aquell fent-me pessigolles amb el dit.
 
 
 
 

L’anècdota de Xavier Brotons

Em vaig reincorporar a la colla al setembre del 90. Al 91 la temporada va començar molt malament. Recordo una assemblea de la junta (aleshores vaig començar a col·laborar amb la junta a la part administrativa), una reunió que es va fer en un local de la plaça dels Lledoners. Hi havia un dramatisme contingut fins que algú va dir: "Senyors, el barco s’enfonsa". Va haver-hi possibilitats reals de que la colla plegués. Afortunadament allò va servir de revulsiu. Era un moment dramàtic: o ens enfonsàvem o remuntàvem. I es va remuntar.
 
 

L’anècdota de l’Eulàlia Carnicer

Jo i l’Eli (l’Elisabeth Albà) sempre anàvem juntes. Cada any ens desplaçàvem a Calella o a Lloret (no ho recordo) i nosaltres volíem pujar de dosos. No érem gaire grans, em sembla, però volíem pujar de dosos. I vam anar les dues al tècnic del moment dient-li que volíem pujar. No havíem assajat massa però al final ens van deixar pujar en un quatre de sis, normalíssim, amb l’agulla em sembla. I si, anàvem de dosos. Doncs no es va fer, perquè ens vam començar a acotar, acotar i acotar i vam caure pel mig. Un desastre. I ja mai més ens van posar de dosos.
 
 

L’anècdota de Pere Guinovart

Una de molt recent, que no s’hauria d’explicar fins d’aquí a vint anys, és del recent viatge a Suïssa, a l’agost. Sempre ens han acusat una mica (a la gent que hem agafat la colla) de poca responsabilitat i de despistats. I una mica és veritat. I aquesta anècdota ho corrobora. Vam anar a Suïssa a l’Aplec Internacional de la Sardana i Folklore Català i allà, a l’Ajuntament de Lausane, ens oferien una recepció oficial amb l’alcalde i els representants dels cantons. Nosaltres ens pensàvem que seria anar a l’Ajuntament per donar la mà a l’alcalde . Però no, va ser un acte amb excessiu protocol (a Suïssa ja et pots imaginar). I sort, que no sé com va ser, el dia abans d’assistir-hi (perquè això va ser el segon o tercer dia d’estar allà) vaig pensar que no havíem portat ni una foto emmarcada per regalar a l’Alcalde. I vaig començar a pensar que potser tots els convidats (hi havia falconers, bastoners, geganters, balls de diables, tots de Catalunya) els hi haurien portat algun record. I nosaltres sense res. I efectivament. Per si de cas, nosaltres portàvem alguna camisa nova per si algú se l’estripava, i a la meva dona (que és l’encarregada de material) li vaig demanar una camisa, perquè no portàvem res, només pòsters amb propaganda i mig arrugats. Em va donar la camisa i vaig pensar que en tot cas ja ens inventariem alguna cosa de discurs, tot i esperant que no hi haguessin obsequis. Érem quinze o vint agrupacions de Catalunya. Totes elles portaven uns obsequis molt bonics: cistelles amb mel, vi de la terra, figuretes de porcellana, de ceràmica... I nosaltres amb la camisa sota el braç. Total que arribem allà i veiem paneres de Nadal, coses molt maques, la veritat. I arribem nosaltres amb la camisa encara dintre de la bosseta de cel·lofana i vam improvisar un rotllo de si donàvem la camisa, símbol de la nostra colla i que, evidentment, que només es dóna en una gran ocasió. I el que ho traduïa era en Vidal i Gayolà, director del Centre de Promoció de la Cultura Tradicional i Popular Catalana de la Generalitat de Catalunya. I l’home encara li va posar més salsa al discurs que vam fer. Ens ho va arreglar molt bé, la veritat, però nosaltres vam passar molta vergonya. I a més a més, ho va arreglar tant en la traducció que van posar la camisa en un lloc destacat, lluny dels altres obsequis. A sobre encara el van posar a davant de tot perquè encara passéssim més vergonya.
 
 

L’anècdota de la família Albà

Un dia ens vam deixar el Carles Orriols a Montferri. Ens havien dit que anéssim en compte amb el capellà que si no hi anàvem "s’escaquejaria" de pagar-nos. En Carles va anar a buscar-lo. Al poble estaven de festa, feien un munt de paelles populars i va anar a buscar-lo. En Pere Guinovart ho sabia que el Carles era fora, però al viatge d’anada en Carles s’havia canviat molts cops de seient. Van arribar els autocars tothom va dir que hi era tothom. I vam marxar pensant que hi era. El Carles, desprès d’haver cobrat, va baixar a on eren els autocars i no va trobar ningú. Nosaltres que ens el vam deixar i al poble que no hi havia ningú perquè estaven tots de festa. Al final va trobar una noia que sortia de casa seva i que li va deixar trucar per telèfon. Crec que va haver de tornar en taxi.
 
 

L’anècdota del Tetxu

A nivell personal, abans t’he dit que no m’agradaria pujar. Doncs enguany, pel Vot del Poble, a la cercavila, es van fer una sèrie de pilars de quatre. És quan s’aprofita perquè la gent que no puja mai pugui fer-ho. Aquest any em van dir que en fes un i va ser molt divertit. Veus els castells des d’una altra perspectiva. Va ser molt divertit.