L’Eulàlia Carnicer va començar en el món dels castells a finals de la temporada de l’any 1977. El seu germà, l’Aureli, anava amb la colla i els pares van deixar que l’Eulàlia anés als assajos, pensant-se que el fet no tindria més transcendència. Però no va ser així i la petita de la família Carnicer es va quedar. El dia de la colla d’aquell any, l’Eulàlia ja va fer el pilar de tres aixecat per sota. I a partir d’aquell moment ja es va incorporar plenament a la colla vilanovina. Va començar com a aixecador. Després va passar a ser enxaneta, dosos, quints, i cap avall.

"El que veus des de dalt d’un castell és la gent molt petita", diu l’Eulàlia. "El que vaig fer més va ser d’aixecador. I el que m’agradava més eren els castells aixecats per sota. Són molt divertits perquè veus com va pujant."

El fet de ser membre dels Bordegassos va suposar per a l’Eulàlia el participar en moltes festes de poblacions catalanes. "El que m’agradava, a part de pujar, era això, que anaves per tot Catalunya." Tot i que ella havia de pujar a la part més alta dels castells, mai va tenir el que en podríem dir vertigen. "Quan puges a mi em sembla que no ets molt conscient del que fas. Quant ets una criatura, vas pujant. En un moment donat, si va malament el castell sí que penses que pots tirar avall. Però la majoria de vegades només vas pujant amunt."

Quan L’Eulàlia va entrar a la colla no hi havia molta canalla. De fet, hi havia una parella fixa. "Els primers anys no pujava gaire, només pujava en els castells més petits. Hi havia el Marc Cabutí, l’Aureli i el Gero. Després va sortir una nova parella, jo i el Pedrito. I ja no vaig parar de pujar."

Anys més tard, quan l’edat ja no li va permetre fer d’enxaneta, l’Eulàlia, juntament amb l’Elisabeth Albà, va estar una temporada portant la canalla. Havia de transmetre tot allò que ella havia après pujant en els castells. "Si que et trobes en moments que la canalla no et vol pujar, i s’ha de forçar una mica. Però sempre fins a un cert límit."

Quan la nostra enxaneta s’enfilava castell amunt, tot i saber que depenia d’ella que el castell arribés a bon port, no era conscient del que patien els de baix. "Jo ho he sabut després, anant de crosses." Els anys en què la nostra vilanovina coronava els castells "amb les torres de set i amb el quatre de vuit hi va haver molta llenya."

En quant a l’evolució dels castells el panorama ha canviat molt. "No és el mateix pujar una torre de set que un quatre de set. Això en aquell moment. Ara la proporció seria un quatre de vuit i un tres de nou. Penso que tens més por quan et fas més gran que quan ets canalla. Jo vaig caure bastant, desgraciadament, i en alguns moments em vaig fer mal. Però sempre pensava: això és com si anessis amb bicicleta, són coses que passen, igual que si puges a un arbre o jugues a futbol. Sempre et pots fer mal. Tot i les caigudes, però, no m’havia plantejat de deixar de pujar castells. La meva mare potser si."

Els pares de l’Eulàlia ho vivien amb molts nervis que ella pugés als castells. De fet, ells no anaven a plaça. "La meva mare al principi si que venia, però després ho va deixar córrer. Però jo en cap moment em vaig plantejar deixar-ho. Per a mi formava part del joc: caus i et pots fer mal, o no. A més, estaves amb altres nanos i teníem molts amics, gent de l’escola, gent que no coneixies. Era un espai que teníem, i on aprenies a relacionar-te amb gent. Gent diferent que venia d’altres llocs, gent més gran que no eren els pares. I ens cuidaven. Teníem un tracte especial: fèiem colònies, hi havia un centre d’esplai paral·lel. A la Peixateria sempre estàvem jugant, fins que venia el Pep Baig i feia un crit."

Ara els castells han canviat, i per a l’Eulàlia l’evolució dels Bordegassos ha estat massa ràpida. Però creu que la base i la tècnica són la mateixa. "L’únic és que ara són més, són més seriós i la cosa és més complicada. Hi ha molta més gent, el moviment que porta la colla d’activitats i reunions s’ha duplicat. Però bé, els resultats són molt bons. La majoria de gent que puja venen de dalt. Han estat enxanetes. I quan tu ho has estat entens molt més les reaccions de les enxanetes, entens el que poden sentir en tot moment, les seves pors. I això potser evita bronques en un moment de nervis, quan algú es tira enrera, que per sort no passa gaire. I es mira molt que no sempre pugi la mateixa persona. S’estan buscant sempre substituts."

L’època d’enxaneta de l’Eulàlia va ser, de fet, tota la seva infantesa. Va seguir l’evolució natural dels castells, des de dalt i, progressivament, anar baixant. "El problema és que t’acostumes a pujar molt i després, pels motius que sigui, ja no puges tant. És difícil passar a la reserva quan sempre has estat titular. I hi ha gent que en aquest punt ho ha deixat. Jo finalment he trobat el meu ritme i ara hi vaig quan puc. El que no vull és perdre el contacte. És un compromís: si tu vols pujar t’ho has de treballar. I has d’anar als assajos. I si no hi pots anar no pots pujar. Però a mi se’m continua posant la pell de gallina quan faig castells. És un cuquet que tinc. Fa vint anys que faig castells. De fet, he crescut amb els castells."