El dia 28 d’octubre de 1979 els Bordegassos de Vilanova aixecaven el primer quatre de vuit de la seva història a la plaça de la Vila de la nostra ciutat. Vint anys més tard tant els Bordegassos com el món casteller en general han sofert un gran canvi tant de conceptualització dels castells com tècnica i socialment. Però quines han estat les claus de tot aquest procés? Aquesta és una qüestió que cal analitzar punt per punt.
 
 

Un quatre de vuit que trigà quinze anys en repetir-se. La història dels Bordegassos

La consecució d’aquell quatre de vuit l’any 1979 va suposar un gran repte per la colla dels Bordegassos de Vilanova. Aquella fita assolida feia que els de la camisa groc terrós esdevinguessin, set anys després de la seva fundació, una colla de vuit (terme que potser en aquells moments no s’utilitzava com ara). Víctor Capdet, membre dels Bordegassos i excap de colla, recorda aquell quatre de vuit "com una cosa monstruosa, en el bon sentit de la paraula. Perquè aquell quatre de vuit no era com el d’ara. Ara, mirem-nos-els com vulguem, és un castell no gaire gran perquè, com que hi ha castells molt més importants que aquest, li fan ombra. Al 79 només el feien les grans colles. És com si ara els Bordegassos carreguéssim el cinc de nou, sense exagerar. En aquella època el quatre de vuit el feien colles com els de Vilafranca, els de Valls, en aquells moments els del Vendrell, i para de comptar. Les quatre millors colles del món casteller. I una colla com la nostra, que només portàvem set anys fent castells, que carreguéssim el quatre de vuit va ser tota una campanada. Jo crec que va ser l’inici de la revolució en el sentit que les colles més joves, amb idees innovadores (tipus Minyons de Terrassa), vam començar a assolir aquests castells. El castell de l’any 79 es va carregar amb dificultats, "només cal mirar la foto. És un castell que presenta una construcció bastant desfigurada, ja es veu que no es descarrega. El del 94 es va carregar molt millor. Al 94 ja portàvem uns quants anys d’història de la colla, i ja hi pujava molta gent que venia de dalt. El fet que no tornéssim a fer-lo fins quinze anys més tard no vol dir que no haguéssim sigut capaços de carregar-lo en un altre moment. Faltava potser l’ambient de colla, el gruix de la pinya. La diferència, crec jo, era que al 94 era un castell més tècnic. Ja hi havia més experiència i teníem més models a copiar. Les colles, en general, ja n’havíem après més".

Però a la vegada, segons en Xavier Brotons, periodista i membre de la colla, recorda "que als anys 90 aquell quatre de vuit era una llosa, gairebé una obsessió. Tothom a la colla parlava que s’havia de tornar a fer aquell castell. El que va ser un èxit sonat en un moment es va convertir en un pes. A la vegada, aquells eren uns moments difícils per als Bordegassos. La colla va estar a punt de plegar. Quan a l’any 1994 es va tornar a carregar el quatre de vuit a la plaça de la Vila va ser un acte de catarsi col·lectiva. Allà ens vam treure aquesta llosa. Allò va marcar un punt d’inflexió."

Víctor Capdet fa una reflexió sobre aquell quatre de vuit, aplicant-lo al moment actual que viu la colla. "Que ens serveixi d'experiència que vam carregar un quatre de vuit i que després vam estar quinze anys per tornar-lo a carregar. Això va provocar molt desencís i molta frustració. Amb el nivell que tenim ara, si d'aquí un temps no es pot mantenir, o si hi ha una baixada, seria molt dolent que això es visqués com una frustració. Tot Vilanova ha d'entendre que els castells són una activitat humana, que té alts i baixos. I quan hi hagi una baixada (que la tindrà) s'ha de viure amb normalitat, sense el desencís i el rebuig. Quan hi hagi símptomes de baixada és quan l'afició més ha de recolzar aquella colla, la que sigui."
 
 

Revolució del món casteller

Si agafem les cròniques castelleres, tant d’aquest segle com del segle passat, ens adonarem que el panorama ha canviat d’una manera molt radical. Xavier Brotons parla en termes de "revolució castellera". Ha estat en els anys 90 quan s’han produït els canvis més importants. "Han estat un cúmul de factors els que han originat aquesta revolució: interès creixent dels mitjans de comunicació, sobretot de la televisió -a nivell de premsa i ràdio ja feia molts anys que informaven de castells-, quan l’any 1990 Televisió de Catalunya oferia per primera vegada la retransmissió en directe del concurs de Tarragona. M’agrada fer servir aquest terme de revolució perquè el canvi ha estat molt gran, i encara s’està transformant. Un altre factor molt important és que hi ha hagut un augment claríssim de la competitivitat. En aquest sentit les colles a vegades han acusat als mitjans de comunicació de fomentar la provocació. El que ha passat, crec jo, és que senzillament han actuat de caixa de ressonància. De competitivitat sempre n’hi ha hagut, només cal parlar amb els castellers més grans per veure que la rivalitat entre colles és l’essència dels castells."

L’evolució dels castells. La teoria dels cicles

Actualment el món dels castells està patint un fort canvi. Hi ha hagut una expansió tant en alçada com per amplitud geogràfica. Això també ha comportat uns canvis en la concepció dels assajos com en la preparació dels castells. Després del gran moment viscut l’any 1994, que va suposar el punt àlgid per a la majoria de colles. Per Xavier Brotons "hi va haver una punta màxima de popularitat, quan les colles van tenir més gent, que va ser al 94. Va ser una cosa increïble. Anaves a qualsevol plaça en diades assenyalades (Sant Fèlix, Santa Úrsula, la Mercè, Santa Tecla) i no podies entrar a la plaça. I les colles tenien molts efectius. Va ser com un punt d’inflexió. Fins aleshores va anar pujant i aleshores va començar a baixar. I ara s’ha començat a estabilitzar i a situar-se una mica. Jo crec que totes les colles ho acusen. Totes es queixen que no tenen prou gent per tirar amb garanties els castells de gamma extra. En canvi, paradoxalment, el públic, els aficionats, tot l’entorn, exigim el mateix que fa uns anys. I ens trobem amb el darrer Sant Fèlix on cauen uns castells que abans no queien. Falta gent per fer uns assajos de qualitat. I després hi ha aquesta pressió, l’exigència que dóna la comparació amb les actuacions d’anys anteriors. Jo personalment sóc partidari de la teoria dels cicles. I és possible que ara comencem un cicle d’estabilització. No crec que torni a passar la davallada de principis del segle passat, que va ser tan forta que gairebé acaba amb el món dels castells. Després es van recuperar, però va costar molt."

D'altra banda, per en Víctor Capdet la colla ha canviat molt en els darrers anys i és per aquest motiu que s'estan fent castells tan diferents. La disciplina actual i l'alt nivell d'organització ha fet possible que s'arribin a fer les actuals construccions. "El que si és cert és que ens hem fet grans i n'hem après una mica. Jo sempre he tingut la confiança que els Bordegassos farien els castells que estan fent ara, almenys en fer castells de vuit. Sincerament no pensava a l'any 90 que es fes el tres de nou. Però mai he negat la capacitat dels Bordegassos de fer castells de vuit, perquè me la creia. I no em va sorprendre quan vam tornar a carregar el quatre de vuit al 94. Només ens faltava el convenciment. Fins i tot penso que a vegades és creure's que es pot fer un castell. I aleshores la gent no n'estava convençuda. Però pels troncs que teníem, per la gent que portava anys fent castells, per la gent que baixava de dalt (que això és molt important), veia que teníem la base, el nucli fort com per créixer amb els castells de vuit. I al final ha sortit. I encara més, perquè ja hem fet el tres de nou."

Pel que fa al sostre dels castells, Capdet afirma que "pensava que el cinc de nou ja no el veuria mai, ni evidentment em pensava veure el quatre de nou amb l'agulla, ni el res de deu, com es va veure l'any passat. Això ja era somniar truites. Realment en els últims deu anys els castells han sorprès a tothom. Vull dir que els castells han canviat molt i realment s'ha desmitificat molta cosa."
 
 

Una manifestació festiva en canvi

Sempre s’ha dit que els castells eren una manifestació festiva perquè el seu marc ha estat la Festa Major. Però per Xavier Brotons "aquest concepte s’ha de revisar" ja que el seu àmbit d’actuació s’ha ampliat enormement, igual que el seu àmbit geogràfic, en gran mesura per la influència del tema mediàtic. "Fins fa molt poc els castells eren una cosa pròpia del Camp de Tarragona i del Penedès. Si que és veritat que al 1962 es va crear la colla de Barcelona, però eren majoritàriament gent del Penedès que s’havia desplaçat a viure a la capital. A finals dels 70 van néixer els Minyons de Terrassa, però aquestes havien estat unes expansions molt tímides. L’expansió real que fa que els castells surtin del seu nucli originari i que s’escampin per tot Catalunya es produeix als anys 90. I aquí si que hi té molt a veure que la televisió els doni a conèixer".

Així doncs, actualment hi ha colles a les quatre províncies catalanes, a més d’una colla a la Catalunya Nord i dues colles a les Illes Balears. Això ha produït un procés de simbolització pel que fa als castells. Segons diu Xavier Brotons "moltes d’aquestes colles, o algunes d’aquestes colles noves, tenen com a molt important el referent de catalanitat. Per exemple: la colla de la Catalunya Nord fa castells perquè és una manera de vehicular una reivindicació catalanista. Això és novedós perquè a la zona tradicional la persona que feia castells ho feia per tradició, no per catalanisme, en aquest sentit simbòlic". Però per a Víctor Capdet "el tema de la catalanitat existeix, però crec que ho fa més l’entorn de les colles (partits polítics, associacions o la societat en general) que no pas elles mateixes. Les colles van a fer castells i no es plantegen si això és un símbol de Catalunya o si no ho és."

Una millora tècnica que ha portat a la sistematització i a l’especialització

Un canvi molt important que s’ha donat en els castells s’ha produït en la concepció dels assajos. Per Brotons "d’alguna manera s’ha anat cap a una ‘professionalització’. Entre cometes perquè avui en dia el casteller no és professional, no rep una compensació econòmica. Però si que la dedicació que hi posa és de moltes hores a la setmana. Ara ja pràcticament una colla de nivell de vuit assaja normalment dos dies a la setmana. I a més, s’ha tecnificat molt l’assaig i ara els castells es preparen molt. Hi ha hagut uns anys de millora tècnica que segurament han donat els seus fruits a partir dels 90, que és quan s’ha produït aquesta revolució."

La sistematització de l’assaig també ha comportat una especialització dels castellers. En aquest sentit, segons Brotons, "el prototipus de casteller antic de l’actual és molt diferent. El casteller antic (i per antic podem parlar del segle passat i també d’aquest segle) era una persona que feia castells d’una manera semiprofessional ja que s’hi guanyava un sobresou, tot i que en cap moment es van guanyar fortunes. Però si que era normal era que els guanys que es recollien en una actuació es repartissin individualment entre els castellers. També la percepció social ha canviat molt. Si abans el tipus de gent era molt homogeni (pagesos i menestrals, de condició social podem dir modesta), a partir dels anys 70 es van incorporar sectors intel·lectuals a les colles. Ara les colles són molt més heterogènies, amb gent jove, gent gran, estudiants, treballadors..."

Un dels trets més importants de la història recent dels castells és la qüestió de la seva tecnificació que, a més, ha comportat uns canvis en la preparació física dels castellers. I uns dels grans innovadors de les tècniques de fer castells han estat els Minyons de Terrassa. Ells van ser pioners en la conceptualització de treure pes a les construccions i aconseguir un alleugeriment de les estructures. Així doncs, si fins aleshores estàvem acostumats a veure segons que pesaven cent quilos, ells van pensar que si col·locaven a algú de només 80 quilos l’esforç que hauria de fer el baix seria menor. I sembla que la cosa ha funcionat ja que, a la llarga, la majoria de colles han integrat aquest canvi en les seves estructures. Per Brotons una de les persones que ha tingut molt a veure en aquest aspecte ha estat Jaume Roset, metge i membre d’aquesta colla. "Ell ha estat pioner en l’estudi de la preparació física, però no per millorar el rendiment sinó per evitar lesions, de les quals les més freqüents són d’esquena, musculars, lesions per desgast. A part, hi ha tot el tema de les lesions per caigudes. En aquest sentit els Minyons són una colla que no ha tingut complexos a l’hora de trencar alguns tabús. Tot i que han rebut crítiques, han tirat endavant i han demostrat que en algunes qüestions tenien raó, essent model per a altres formacions castelleres."

Pere Guinovart, el "Guino", és l’actual cap de colla dels Bordegassos. Per a ell el gran cavi en el món dels castells se centra en el fet que actualment s’assaja molt més. "Hi ha gent que, fins i tot, fan assajos a part dels dos establerts". És el cas, per exemple, dels pilaners, que han arribat a assajar fins a cinc cops per setmana. "A més, a part de moltes hores d’assaig, hi ha molta gent (no tothom) que fa preparació física. Si no van al gimnàs, dediquen cada dia una mitja hora per anar a córrer, fer bicicleta, bicicleta estàtica, o fer quatre abdominals. La gent es cuida molt. De fet, també hi ha hagut un canvi en els hàbits. És el que s’ha anomenat la cultura de l’estètica física. I vulguis o no la gent es cuida. I això va lligat al resultat físic que pots treure d’una persona i, en aquest cas, en els castells."

Ara, a més, es cuiden molt els detalls. El nivell en general dels castells ha canviat molt. En Guino ho confirma: "Nosaltres, ara per ara, som la cinquena colla del món casteller. Però fa vint anys, amb els castells que fem ara, seriem la primera. I la segona la tindríem molt endarrera. Això vol dir que el nivell ha pujat molt."

El fet que avui en dia s’assaja molt més també comporta que es puguin provar moltes coses que abans no es podien fer. "Abans, si tenies només una hora d’assaig a la setmana i havies d’assajar amb trenta persones, no podies estar per tot. I ara, evidentment, si fas varis assajos durant la setmana són moltes hores més, amb més sortides al calendari que les que hi havia antigament, tens molt més temps per anar polint detalls. Cal dir, a més, els equips tècnics, o sigui, la gent que es dedica a preparar la colla, són més amplis. A la nostra colla, per exemple, som 10 o 12 persones, quan abans era un tècnic i un ajudant." Això permet que hi hagi gent que es dediqui a la canalla, altres als nouvinguts, altres a les pinyes i altres que treballin amb castells més específics. D’aquesta manera, tothom troba el seu lloc en el castell i ningú es queda al marge dels assajos. Però el fet de pujar de nivell també comporta contrapartides. "No pots perdre massa temps ensenyant als nous durant els assajos. Ara, per exemple, portem varies sortides on només tirem castells de vuit. Aquesta és potser la ‘desgràcia’ d’haver pujat de nivell: encadenades, sis, set o vuit sortides en les que no tires cap castell de set, i aleshores costa crear escola. A més, als assajos vas molt apurat de temps i a vegades no pots fer ni una sola prova amb gent nova. I això és perillós. Quan puges de nivell costa més introduir gent nova. És més fàcil el pas natural, que és que la gent, a mesura que va creixent, va baixant des de dalt. Realment és el casteller que et ve après."

Un dels altres "problemes" amb els que es troben avui en dia, tant els Bordegassos com la majoria de colles castelleres, és l’especialització dels castellers. "Ens estem trobant que cada cop més hi ha castellers que s’estan especialitzant més en un tipus de construcció. Així, per exemple, hi ha els pilaners, que de mica en mica es van viciant en les postures d’aquestes construccions, que no són les d’altres castells. La manera de treballar un quatre és molt diferent de com es treballa un pilar: posició de peus, de cos, el centre de gravetat…"

La feina del cap de colla és molt variable. Per Pere Guinovart "depèn del que tu et vulguis adjudicar. La feina real del cap de colla seria una mica la feina tècnica. En el fons hauria de ser dirigir un equip tècnic que consensua un pla de treball, reptes on arribar, una manera de treballar, unes alineacions. El meu problema és que absorbeixo molta feina que no caldria que fes jo personalment, però és una mania que tinc."

Víctor Capdet va ser cap de colla durant sis temporades, des de principis dels 90 fins al final del 95. "Vaig agafar la colla quan s’havia perdut un castell tan bordegàs com el quatre de set amb l’agulla. I estàvem a punt de perdre el cinc de set. Vaig començar al 90 i al 91 ens estàvem replantejant el continuar fent castells. La colla estava tocant fons de veritat. Perillaven castells tan senzills com un tres de set o un quatre de set. Quan vam veure que perillaven aquests castells per la Festa Major de 1991 vam fer una reunió i vam decidir que si en aquella cita no aconseguíem castells de set plegaríem, almenys els qui estàvem al capdavant. Per sort vam aconseguir fer el tres i el quatre de set, la torre de sis i el pilar de cinc. I això va ser l’excusa per tirar endavant. I penso que des d’aquella tocada de fons vam començar a créixer."

A l’any 91 va arribar gent jove a la colla i això va permetre acabar l’any carregant el quatre de set amb l’agulla. Després, al 92, els Bordegassos van participar en la cerimònia d’obertura dels Jocs Olímpics de Barcelona. Per Capdet "això va ser una excusa per fer una crida a la gent jove sobretot, i ja vam començar a recuperar castells importants. Ja fèiem amb certa assiduïtat el cinc de set i el quatre de set amb l’agulla, i vam acabar l’any carregant la torre de set, que des de 1980 que no la carregàvem. Al 93 ja vam començar a intentar el quatre de vuit seriosament. Ens va fallar, però ja teníem molta més gent. I l’any de la renaixença dels Bordegassos va ser al 94, que vam tornar a carregar el quatre de vuit i a descarregar la torre de set. I l’any següent ja vam fer el tres de vuit. I fins ara, que hem fet el tres de nou."

Víctor Capdet va esdevenir cap de colla a la mort d’Albert Salvany. "El Salvany ens va deixar quan la colla estava en un estat molt crític i, certament, hi havia el perill que sense el seu líder hi haguessin divisions internes o que la cosa s’agreugés més del que estava. Jo sóc una persona que no sé dir mai que no i que m’escolto a tothom. Suposo que la gent em va veure com el personatge que, una mica, podia aglutinar els diferents sectors que sempre hi ha. Una mica com feia l’Albert. Gairebé va ser una cosa de continuïtat. Vull precisar que el cap de colla d’aquella època no era com ara. Jo no portava els castells a la plaça. A més a més, diria que tècnicament sóc un desastre. Jo no sabria muntar un castell, ni el sabia muntar llavors. El cap de colla era més aviat el que ara en diríem el president. Tampoc era ben bé això però s’hi acostava més. Els castells els portava el que en dèiem en aquella època el tècnic. Era qui discutia amb el seu equip i era el responsable de les alineacions. Triava qui pujava. Jo, de fet, era el responsable de la colla."
 
 

De cara al futur

Els Bordegassos estan passant ara mateix per un dels seus millors moments. La consecució dels darrers èxits i la voluntat de consolidar-se com a colla de nou, però, fa que els de la camisa groc terrós necessitin de tots els vilanovins i vilanovines per créixer en persones per així mantenir-se i, perquè no, créixer en alçada. El llistó, ara com ara, és molt alt. I cal mantenir-lo. Enrera queda aquell quatre de vuit que trigà quinze anys en tornar a reeixir. Però la voluntat dels castellers de casa nostra és mantenir les noves construccions i continuar essent una de les millors del món casteller. Ara són la cinquena. Qui sap si el rànquing pot canviar.
 
 
 
 

DEL GROC AL GROC TERRÓS

Els Bordegassos de Vilanova són coneguts també com la colla de la camisa groc terrós. Parlant amb en Víctor Capdet, ens apunta quina és la raó d’aquest color.

"Tinc entès que el perquè de la camisa groc terrós va ser perquè eren unes camises barates que va trobar l’Albert Montserrat (qui va ser el primer cap de colla dels Bordegassos). Crec que les va trobar al Begam i diuen que eren les camises dels treballadors de la Bòbila, una empresa que es dedicava a fer teules i totxanes. Portaven aquest color ja que sovint s’embrutaven molt amb la terra i així la brutícia no es veia tant. En una assemblea que es va fer abans del naixement dels Bordegassos es va decidir que aniríem de color groc, no sé si en referència la Grècia Groga (això no ho sé del cert), però si va ser per ser diferents a totes les colles ja existents. N’hi havia que anaven blaus, liles, vermells, verds... Però de groc no hi era. Però suposo que quan van dir groc tothom pensava en un color groc, no amb un color beix, que és el que va ser realment. A l’hora d’anar a buscar les camises suposo que l’Albert va veure els preus i va trobar aquestes camises per quatre rals. Tot i que no era groc s’hi assemblava. Va ser senzillament trobar unes camises de saldo."

L’any 1994 les camises es van canviar per les actuals. "Vam encarregar tela nova i ja vam demanar que fos més groc, perquè al final allò era més aviat una camisa marró. El que passa és que el fabricant es va passar una mica amb el groc i no va quedar el color esperat. Però com que ja teníem la roba comprada i les camises fetes vam tirar endavant. Al principi va costar adaptar-se a la nova tonalitat, perquè eren molt diferents. Però ara ja no hi ha ningú que es posi la camisa antiga. Ara és més groc, però no és un groc terrós. Potser el nom l’hauríem de canviar..."

FINALMENT UN LOCAL PROPI

Una de les grans reivindicacions que ha marcat la vida dels Bordegassos ha estat la recerca d’un espai propi per a la colla. Tot i que des dels inicis la Peixateria va ser la seu central dels seus assajos, un local pròpiament dit no es va aconseguir fins fa un any. Per a Víctor Capdet "el tenir local propi ha estat molt important ja que feia molta falta. Quan ens van cedir la Peixateria en exclusivitat va ser una solució, però no era suficient. Com a local d’assaig complia molt bé, malgrat tenir problemes de sonoritat. Però com a local social era molt petit. No podíem tenir la nostra oficina, i el bar era una cosa minúscula a sobre les escales. La colla ja havia crescut -ja fèiem el quatre i el tres de vuit, i aquest salt qualitatiu comportava que la part administrativa funcionés prou bé per aconseguir un local gran, embarcar-se en una hipoteca, fer obres..."

Si ens remunten al naixement de la colla, segons ens informa Víctor Capdet, trobarem tota una sèrie d’entitats que van formar part de la història de la colla. "Com a local social havíem tingut la seu a l’antic Coro, quan va estar esporàdicament a la plaça Miró,". Però abans d’aquí, ja havien estat al Coro antic, on abans hi havia el cinema Diana. "Allà hi havia una mica de bar, i era on fèiem les reunions de junta. I a vegades, fins i tot, anàvem a jugar al dominó. Però allò era insuficient. Ho compartíem amb la societat El Coro ja que, de fet, els Bordegassos va néixer com a una secció de l’entitat. De fet els Bordegassos vam pactar amb el Coro per ajuntar-nos i usar el seu local social. Ells ens veien com a uns revitalitzadors d’aquella societat que, en aquella època, estava en un moment difícil ja que la majoria de socis ja tenien una edat avançada".

Després del Coro van venir altres espais que van possibilitar a la colla poder dur a terme les seves reunions de junta, fora de l’espai de la Peixateria, on s’hi continuaven fent els assajos. "També havíem estat un temps al bar Can Pitu, al carrer de Santa Anna. L’amo era en Manuel Marcos, un casteller de la Vella de Valls i que havia estat Bordegàs. Per cert, era segon del primer quatre de nou del segle. Ell, d’alguna manera, ens va cedir el seu bar perquè poguéssim fer reunions de junta, o si algun dia fèiem una xocolatada amb la canalla. També havíem estat fent reunions, a principis dels anys 90 (quan jo era cap de colla) als Dansaires Vilanovins, a la plaça Ricart. Allà hi havíem fet algunes activitats com concerts de gralles. Hi va haver una temporada que vam estar provant d’ajuntar-nos amb qui ens deixava un local. Ho vam provar també amb l’Agrupació de Balls Populars. De fet volíem ser membres de l’entitat, però al final no ens vam entendre. I aleshores ja vam tirar endavant nosaltres sols, primer a la Peixateria i ara amb el nostre local propi". Aquest nou local està a la plaça de les Casernes, número 2.

Colles com a entitats socials

Amb el temps, les colles castelleres en general han esdevingut entitats socials de pes. La raó és ben senzilla: cada cop més aquests col·lectius arrosseguen a més gent en les seves sortides i actuacions. I per tant l’entitat els ha d’oferir altres activitats, a banda dels castells. Així doncs, s’organitzen exposicions, concerts, balls. Segons Víctor Capdet, les colles són "de fet entitats socials i això es fa evidentment perquè avui en dia es necessita molta gent per fer castells. Avui ja no es fan castells amb 80 persones. I aleshores moure tot aquest gruix de persones cal una activitat social paral·lela, sinó no es tira endavant."
 
 
 
 
 
 
 

CINQUÈ LLOC EN EL RÀNQUING

Xavier Brotons és l’encarregat d’elaborar el rànquing casteller que publica el diari "Avui". De fet existeixen dos rànquings diferents: el que elabora aquest periòdic i el que fa la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona, el qual es pot consultar a través de la web de la colla i que, a la vegada, es publica al Punt Diari. Tots dos rànquings tenen en comú que són, bàsicament, unes classificacions ja que parteixen d’atorgar uns punts als castells. Tots dos prenen com a punt de partida la puntuació del concurs de Tarragona. Tal i com esmenta Xavier Brotons "de fet, era l’única cosa creada en aquest sentit i tots dos hem anat a buscar aquesta puntuació."

L’elaboració, però és diferent. L’elaboració de la classificació de l’Avui és més senzilla en estructura ja que només compta, primer, els cinc millors castells de cada colla. Després incrementa el nombre als deu millors castells, i a final de temporada conta els quinze millors castells. En canvi, el rànquing de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona valora quatre factors diferents: millor castell, millor actuació, tots els punts aconseguits a partir de tots els castells que s’han fet i la mitjana de punt. I amb els quatre elements en fan una mitja. "Acostumen a coincidir, tot i que a vegades hi ha algun punt de discrepància", diu en Xavier Brotons.

El rànquing segons l’Avui

1r - Castellers de Vilafranca

2n - Minyons de Terrassa

3r - Colla Vella de Valls

4t - Colla Jove de Valls

5è - Bordegassos de Vilanova

---