Ah! Els castells. I que és això?

Tothom (o gairebé tothom) ha vist o ha sentit parlar dels castells: ni que sigui a la televisió, pels diaris, o un diumenge de Festa Major, tot passejant per la Plaça del poble. Si, tothom sap el que són, els castells: un munt de gent, tots amb camises de colors gens discrets, que s'enfilen l'un sobre l'altre, tot i sabent que poden caure i fer-se mal. Vaja, com un esport d'aventura. Però darrera d'aquest "esport d'aventura" s'amaguen gairebé dos-cents anys d'història, de tradició i afició d'una gent que ha fet seu el noble l'art d'aixecar castells, com algú va anomenar.

L'origen dels castells no està gens clar, i ni els més reputats etnòlegs es posen d'acord en com van ser els inicis. La idea més estesa és la que basa els orígens en el desaparegut ball de Valencians que es feia al camp de Tarragona. En acabar aquest ball, els components s'enfilaven uns sobre els altres, fent una petita torre. Amb el temps, les diferents colles que executaven el ball, van començar a rivalitzar sobre qui feia la torre final més alta, fins que, sembla ser, a principi del segle XIX aquesta torre es va independitzar del ball. Segons la tradició (i no hi ha ningú que digui el contrari) els castells van nèixer a Valls, i allà fou on es van formar les dues primeres colles castelleres: la dels Pagesos i la dels Menestrals (els Senyors). La rivalitat era fortíssima, i aquestes colles, amb canvis de nom i amb alts i baixos van assolir el que es va conèixer com la Primera Època d'Or dels Castells, amb castells esgarrifosos, com el Quatre de Nou net, el Pilar de Set amb folre caminant, el Cinc de Nou amb folre...

Però, els que els castells només els coneixeu "de passada", deveu estar pensant "Quin merder de números!" "Folre? Què és això?" "Vaja, per poder entendre els castells, s'ha d'haver estudiat un munt de carreres!". Anem a pams. De castells, n'hi ha molts, i cadascun té el seu nom, que ve determinat pel nombre de persones que pugen a cada pis i pel nombre de pisos d'alçada . En expliquem. Hi han castells d'una, dues, tres, quatre i cinc persones per pis; i hi han castells des de sis fins a nou (de moment) pisos, és a dir, que en un Quatre de Vuit hi han quatre persones per pis i hi han vuit pisos. Així és, a terra hi han quatre persones que s'agafen pels braços, ben posats, i a sobre d'aquests quatre, n'hi van vuit pisos més, també de quatre persones per pis. Bé, això no és del tot cert.
 

El pom de dalt
 

Els tres darrers pisos, els de dalt, no tenen la mateixa estructura que la resta del castell; d'una banda hi han els dosos, que son dos nens que s'agafen mirant-se cara a cara, l'aixecador (també anomenat acotxador o cassola), que es col.loca sobre els dosos, acotat i eixarrancat, i l'enxaneta, que és potser la paraula més coneguda del lèxic casteller, que "s'asseu" sobre l'aixecador i aixeca el braç, gest que es coneix com "fer l'aleta", i que significa que un castell està carregat. A aquests tres pisos se'ls hi dona el nom genèric del "pom de dalt", ja que és en aquest "pom" on hi puja tota la canalla.
 

El Tronc
 

La resta de pisos també tenen un nom propi, en funció del "número" de pis que ocupen. Així, tenim els baixos, que són els castellers que toquen de peus a terra, i que no es veuen, ja que són tapats per la pinya (ja sabeu, l'embolic de mans i braços que envolta el castell). Que no es vegin no vol dir que no comptin. Els primers castellers que veiem sobre la pinya són els segons, que acostumen a ser homes bastant corpulents; els següents són els terços, i després vindrien els quarts, els quints i els sisens. Fixeu-vos que s'anomenen quints i no cinquens, ja que la paraula ha sobreviscut i forma part del lèxic. Aquests darrers dos pisos apareixen o desapareixen segons l'alçada del castell, és a dir, si compteu tots els pisos que hem anomenat des dels baixos fins l'enxaneta, us sortirien nou pisos (baixos, segons, terços, quarts, quints, sisens, dosos, aixecador i enxaneta). Així succeiria en un castell de la categoria de nou pisos, però, en un de vuit pisos, un pis sobra, i desapareixen els sisens, i en un castell de set els que desapareixen són els sisens i els quints.

Posem un exemple: un Quatre de Sis arribaria fins a terços, un Quatre de Set, fins a quarts, un Quatre de Vuit fins a quint i un Quatre de Nou fins a sisens. Al gruix de pisos que va des dels segons fins als quarts, quints o sisens (segons el castell) se l'anomena tronc; ara ja tenim dues de les tres parts d'un castell: el tronc i el pom de dalt, però ens queda la part més complexa i, tal vegada, la més bonica: la pinya. Ja hem dit que la pinya està formada per totes les mans i braços que veiem estesos, però aquesta munió de gent (en una pinya hi poden arribar a haver més de quatre-centes persones) no es posa de qualsevol manera, tenen un ordre i cadascú té la seva missió. En una pinya no només hi han persones amb els braços estesos, sinó que també n'hi han que estan amb posicions una mica incomodes. Ara explicarem els noms i les funcions de les persones que formen la base i fonament d'un castell.

La Pinya

En primer lloc hi han els baixos, que, com ja hem explicat, son els castellers que toquen de peus a terra, i n'hi ha tants com indica el primer nombre del nom del castell (un, dos, tres, quatre o cinc). Els baixos són gent no gaire alta, però forta; així es per tal que la resta de les mans pugui arribar més fàcilment als segons. Els baixos aguanten tot el pes del castell, i per així necessiten de gent que els ajudi a suportar la càrrega. En primer lloc hi tenim els contraforts, que són homes de si fa o no fa l'alçada dels baixos, que es col·loquen darrera d'aquest i el subjecten amb el pit, tot agafant-se entre ells, com si fossin uns altres baixos. Per davant, el baix té un home alt i prim, l'agulla, que té dues funcions: d'una banda evitar que el baix se'n vagi endavant, i per una altra, subjectar el segon pels genolls. Tant d'agulles com de contraforts n'hi ha un per cada baix. Després tenim les crosses, que acostumen a ser noies no gaire altes, i que col·loquen la seva espatlla sota l'aixella de cada baix, i, lògicament, n'hi han dues per cada baix.

Ara ja tenim el baix totalment cobert. La resta de les mans té la funció d'aguantar i subjectar els segons. Començarem per les mans pròpiament dites. El primeres mans és un home alt i corpulent (d'aquells que quan els veus dius oh!) que amb les mans aguanta el cul del segon, que mig se li asseu a sobre. Darrera del primeres mans hi ha el segones mans, el terceres, el quartes... i així successivament, que són els homes que aguanten els braços del mans que té davant seu (el segones aguanta el primeres, el terceres al segones...). Són els homes que es veuen en línia recta amb cadascuna de les columnes del castell.

Després tenim els vents, que també son homes alts, que aguanten els segons pel costat, però no un vent per a cada segon, sinó que les mans d'un vent van una a un segon i l'altra a un altre segon, és a dir, es col.loca entre dos segons i, amb els braços estesos, els subjecta. Una funció similar la fan els laterals, que subjecten les cames del segon amb les dues mans, és a dir, que cada segon té dos laterals subjectant-lo.

Entre els laterals i els vents s'hi col·loquen les diagonals, que tapen el forat deixat entre aquests dos homes. I per acabar de tapar forats, tenim les falques, que també acostumen a ser noies, que es posen en els espais buits que deixen les línies (o rengles) de mans. Tant els primers laterals, com els primers vents, com els primers diagonals, tenen, com el primeres mans, sengles segons laterals, segons vents, segons diagonals... que, a mida que s'allunyen dels segons, van sent més baixos. Així queda que la pinya és més alta quan més a prop està del centre.

Tipus de Castells

Fins ara hem parlat del nom dels components d'un castell, però l'argot no acaba aquí. Hi han determinats castells que reben un nom especial. Aquest és el cas del castell format per dos homes de base: s'anomenaria Dos de..., però al Penedès se l'anomena Torre (Torre de Set, Torre de Vuit...); igual passa amb el castell que només té un home de base, que generalment s'anomena Pilar (Pilar de Cinc, Pilar de Sis...). I n'hi han castells concrets que tenen noms peculiars, com és el cas del Quatre de Vuit, al qual s'anomena Carro Gros, o el Cinc de Vuit, anomenat la Catedral dels Castells.

Un castell que no canvia el nom, però si la estructura tradicional és, precisament, el de cinc homes per pis. Si en la resta del castells, els homes es col·loquen en rodó, en el cas dels cincs no és així¡, ja que cinc persones en rotllana donaria per resultat un castell massa obert i molt difícil de treballar. Els cincs són castells compostos d'un tres i una torre, és a dir, es col.loca un castell de tres i una torre, els components de la qual s'agafen d'un braç, i l'altre el coloquen subjectant-se i subjectant un membre del tres. Aquesta columna del tres, la que aguanta la torre, s'anomena rengla. En un cinc ha han dues parelles de dosos, una pel tres i una per la torre, i dos aixecadors, un per cada parella de dosos, però un únic enxaneta, que ha de fer dues aletes, i és després de fer la segona aleta que un cinc es considera carregat.

Un altre castell compost és el quatre amb l'agulla o amb el pilar al mig, que es composa d'un castell d'estructura de quatre, al mig del qual es va bastint un pilar. Quan el quatre es descarrega, el pilar queda dempeus, i el castell no es considera carregat fins que el pilar queda totalment sol. L'alçada del pilar va en funció de l'alçada del quatre: en un Quatre de Set el pilar serà de cinc, en un Quatre de Vuit serà de sis i en un Quatre de Nou serà de set.

El darrer grup dels castells "extranys" el formen els castells aixecats per sota, que normalment són els tresos i els pilars. Aquests castells s'aixequen començant per dalt, i es van aixecant a pols, pis a pis; els tresos es descarreguen normalment, és a dir, primer baixa l'enxaneta i es va desfent, mentre que els pilars també es baixen per sota. Un altre grup els formen els castells folrats. El folre és una pinya més petita que es col.loca sobre la base en castells de certa envergadura (Pilar de Set amb folre, Torre de Vuit amb folre, Tres de Nou amb folre, Quatre de Nou amb folre i Cinc de Nou amb folre). En aquests castells, són els segons els qui queden amagats, i la pinya canvia bastant, i es caracteritza per ser més baixa quan més s'acosta al centre, i en que la gent no aixeca els braços, sinó que els té abaixats per tal que el folre pugui treballar bé; en aquests castells la pinya que toca al terra s'anomena soca.

El darrer grup de castells "selectes" el componen els castells amb folre i manilles. Les manilles, a l'igual que el folre, és una petita pinya, de dimensions més reduïdes que el folre, i que es col.loca damunt d'aquest, quedant coberts els baixos per la pinya, els segons pel folre i els terços per les manilles. En el folre, quan hi pujen les manilles, els castellers adopten la mateixa postura de braços que en el cas d'una soca, és a dir, braços avall, apretant amb el pit, i els homes alts van cap a l'exterior de la soca, deixant els més baixos al centre, per tal que les manilles quedin encabides dins. Actualment només hi han dos castells en els quals hi pugin les manilles: el Pilar de Vuit amb folre i manilles i la Torre de Nou amb folre i Manilles.

Cal diferenciar entre intent, intent desmuntat, castell carregat i castell descarregat: un castell es considera intent quan han començat a sonar les gralles (aquest moment també varia en funció de l'alçada del castell: els castells de set es consideren intents a partir que pujen els terços, els de vuit quan pujen els quarts i els de nou quan pujen els quints); es considera intent desmuntat quan els castellers baixen abans de que el castell es carregui (ja sigui perquè el castell no es veu clar, perquè els técnics decideixin tirar-lo avall, perquè la canalla es fa enrera...); castell carregat (ó coronat) és quan l'enxaneta encavalca l'aixecador i aixeca la mà dreta (fer l'aleta), i es considera castell descarregat quan, després de fer l'aleta, el castell es desmunta sense caure, és a dir, que pujen tots els pisos i tornen a baixar.

Lèxic i zones

Un altre fet important és la diversitat del lèxic casteller; cada zona té les seves denominacions pròpies per a cada membre o part del castell. Vegem-ne algunes de les més usuals:

Pinya: anomenada així gairebé a tot arreu, excepte a Tarragona, on s'anomena matalàs, i a la zona del Vendrell, que s'anomena rotllo. Contrafort: A Vilafranca l'anomenen home del darrera. També anomenat cordó. Falca: També anomenada tap o dau. Vent: a Terrassa l'anomenen mà-i-mà. Aixecador: Al Vendrell l'anomenen cassola o cassoleta, i en d'altres llocs l'anomenen acotxador. Enxaneta: També anomenat anxaneta, xaneta, o, a Montblanc, jineta. Soca: A Vilafranca en diuen galeres. Mans de la soca: A les línies de mans perpendicular de la soca, a Terrassa les anomenen creu (les de darrera dels segons) i semicreu (les transversals). Folre: També mal anomenat forro.

De vegades, a la gent més gran de Valls o del Vendrell els sentireu anomenar els castells en plural: els Quatre de Vuit; així es deu a que, en el segle passat, els castells es coneixien pel nombre de columnes que el formaven: los Quatre Pilans de Vuit, lèxic que avui en dia s'ha simplificat.

Els castells, com tot han anat evolucionant, i han passat d'estar limitats a la zona geogràfica tradicional del Camp de Tarragona i el Gran Penedès (les zones al voltant de Reus, Tarragona, Valls, el Vendrell, Vilafranca i Vilanova) a estar representats en gairebé tota la geografia catalana, en llocs tant llunyans com la Jonquera, Lleida, i fins i tot, Manacor, a les Illes, i Baó, a la Catalunya Nord. També ha canviat el calendari típic de la temporada castellera, que, tradicionalment, començava i acabava a Valls, per Sant Joan i Santa Úrsula (a l'octubre), respectivament. Però d'uns anys ençà la temporada forta s'enceta per Sant Jordi (costum que vam arrelar els Bordegassos de Vilanova) i acaba a finals de novembre, amb les respectives diades de cadascuna de les colles.